Poesia

El camí dels molins

Imatge coberta 'El camí dels molins'. Eix

Imatge coberta 'El camí dels molins'. Eix

Imagineu-vos un àlbum preciós elaborat en harmonia a dues mans: la poeta Roser Guasch Bea i la ceramista i dibuixant Camil·la Pérez Salvà; imagineu-vos aquest quadern editat amb cura exquisida per Arola Editors; imagineu que aquest llibre està encapçalat per les paraules sensibles i vigoroses de Mariàngela Vilallonga Vives, Consellera de Cultura. Aquest àlbum porta per títol El camí dels molins. Per llegir i contemplar aquest quadern cal donar-se el temps de la vacança mental, aquell temps de quietud i atenció al moment present que deixa la pressa i el soroll a la porta. Que imatges i textos parlin, doncs.

Aquest llibre amb escrits amarats de poesia de la Roser Guasch que en fraternitat creativa entre una i altra artista s’acompanya de les il·lustracions de la Camil·la Pérez, és la crònica escrita i visual d’un camí concret, el camí d’antics molins que ambdues creadores comparteixen per veïnatge en paratges del Baix Penedès, alhora que es constitueix en el diari d’un passeig meditatiu sobre el pas de les estacions i els regals que en cada temporada ofereix la natura i que van prenent forma en les flors que apareixen en el camí: ara mateix, quan escric aquest comentari, una flor blanca, la ravenissa, apareix en marges i prats com una catifa de petites flors que perfumen l’aire amb una olor de mel que anuncia la primavera després de l’hivern.

En la meva lectura i visualització de l’obra conjunta de la Roser i la Camil·la, i salvant la distància temporal, li he trobat un parentesc que relliga aquest llibre amb l’experiència espiritual de la contemplació de les meravelles de la creació tan ben expressada en un antic text del segle XI, El jardí simbòlic, obra d’un autor bizantí desconegut (o autora, que això no se sap). Aquest text s’inscriu en l’antiga tradició de textos amb contingut espiritual que prenen com a metàfora els elements de la naturalesa. Així, entengui’s jardí per hort o horta, o, en l’àlbum que ens ocupa, entengui’s un camí dels molins, que bé n’hi devia haver de ben vius, en aquell temps. Ara, en els nostres temps, en queden restes, si bé tan impregnades encara d’aquella aura de la fortalesa dels temps passats que tant van apreciar els romàntics.

Aquests camins dels molins o les seves runes actuals són resseguits per les dues caminants, la Roser i la Camil·la, que en descriuen la geografia i vegetació a través de l’exaltació poètica i les il·lustracions que ens retornen visualment les flors, les plantes i els arbres que creixen en aquest camí tal com és ara, de tal manera que prenent a l’atzar l’apunt de la Roser quan parla del magraner podem llegir: «El magraner no ho sap, que té unes flors tan cridaneres, tan lluminoses, tan enceses. Són els seus llumets de festa». I tot veient aquesta flor bellament estilitzada en el dibuix de la Camil·la, anem a trobar la correspondència segons s’inspiri en les virtuts d’Orient o d’Occident que li atorga l’autor, o autora anònima, d’El jardí simbòlic: en el simbolisme oriental el magraner representa la valentia, la gosadia; el simbolisme occidental atorga al magraner la virtut de la caritat i l’amor. És clar que l’amor i la caritat n’han de ser molt, de virtuts gosades, per mostrar-se en tots els estadis de la vida tan biològica com espiritual. I en l’escolta del llenguatge subtil i a vegades ben secret de les flors, la poeta escriu a continuació: «No n’hi ha prou amb mirar-lo [el magraner] com floreix. Hi has de ser. Quedar-t’hi a prop una estona».

La contemplació de l’amor que el magraner i la seva flor simbolitzen, ha de dur a l’acció valenta de l’amor que en la seva força totpoderosa venç la mort. La prova és que les flors del magraner que se salven donen lloc a la magrana esplèndida, curulla dels grans vermells que són fruita saborosa i alhora llavor, i així un any darrere l’altre.

«El camí de la vida i de l’art segueixen el dels molins», escriu Mariàngela Vilallonga, observant el que deia Goethe quan afirmava que tot en la vida és símbol. «Pintar flors és una meditació», afirma Camil·la Pérez des de la seva experiència artística com a camí de coneixement. «Cada dia tot és nou», escriu Roser Guasch, en una poètica que expressa el pas del temps en la natura que de les morts en fa resurreccions.



Últims articles publicats


També et pot interessar