Coronavirus

Crisi COVID19. Que la paguin els rics

L’esperpent de la realitat sempre supera la ficció

Mireia Bosch Mateu 07-04-2020 12:22 Lectures 3124
Mireia Bosch Mateu. Eix

Mireia Bosch Mateu. Eix

La COVID19 està causant estralls, no només pel què fa a salut, sinó que està afectant profundament tot un sistema que ja venia tocat de mort i posa de manifest la fragilitat d’un model social individualista i desigual que prioritza el lucre econòmic enfront a qualsevol forma de vida.

Hem passat de l’optimisme inicial, d’aquell pensar que hem aconseguit aturar el sistema de producció i de somiar que un món nou s’obrirà després d’aquesta crisi, a adonar-nos que no, no tot anirà bé. Ens preguntem què farem quan tot passi i ens ho responem quan assistim al seguit de desgavells i desencerts, jocs d’interessos i fracassos que l’únic que fan és perpetuar-nos i voler perpetuar un sistema estèril que posa en entredit les nostres vides.

La desigualtat i el virus. Constantment se’ns apela a la responsabilitat individual (“d’aquesta crisi ens ens sortirem juntes”, ens diuen), però la veritat és que aquesta crisi ve generada pel sistema per se, i per una acumulació d’irresponsabilitats i retallades que fa temps que s’acumulen No. No totes estem igual d’exposades al virus. Ens afecta de manera desigual segons el barri on vivim, segons la capacitat que tenim per suspendre la nostra activitat laboral, segons l’accés a recursos, segons el coixí econòmic que ens permet fer front a les despeses fixes (habitatge, subministraments, alimentació), etc. I no. No totes ens podem quedar a casa de manera segura: per la possible violència que hi podem patir (sobretot les dones i els infants, gent gran, o persones amb discapacitat), per la manca de possibilitats per fer de la nostra casa un espai confortable (poca capacitat per mantenir la confortabilitat tèrmica, manca de recursos per fer front a l’augment de consum que implica estar més hores a casa, manca d’infraestructura, d’espais, etc. per a fer la vida més confortable); per la manca de recursos tècnics econòmics, psicològics, etc. per sostenir un confinament de llarga durada, o per sostenir la incertesa de futur que se’ns persenta, tant en l’àmbit laboral, d’accés a liquiditat, aliments, etc.

Economia vs. Vida. Des del primer moment hem vist com s’ha prioritzat el mercat i no les persones. Hi ha hagut una por espectacular a aturar l’economia. Això ha fet que el confinament total hagi arribat gairebé tres setmanes tard L’aturada en l’economia que ha generat el confinament i el fet de no posar en marxa de manera automàtica prestacions econòmiques que n’esmorteeixin l’impacte posa en entredit l’economia domèstica. Les factures de subministraments, el pagament de lloguers i hipoteques, les quotes d’autònoms, etc. ens continuen arribant. I davant d’això, ens diuen que se’ns bonificarà un % de la factura de subministraments. Cal que ens preguntem, però, si aquest és un gest autènticament solidari que les companyies subministradores fan o més endavant, un cop passada la crisi, es destinarà bona part del diner públic a “retornar” aquesta bonificació que sembla que ens regalen. Cal recordar en tot moment que, en la majoria dels casos i a excepció d’empreses i cooperatives que presten el servei de manera justa, estem parlant de grans empreses i multinacionals que obtenen beneficis multimilionaris a costa de la nostra necessitat vital d’escalf, de llum i d’aigua.

La crisis del coronavirus i l'aturada de l’economia ha fet que des del govern s’hagin començat a desplegar mesures per tal de flexibilitzar la normativa laboral. I apareixen els ERTO (Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació): es desreguralitzen els procediments habituals per tal que totes les empreses puguin aplicar expedients de regulació (suspensió total o parcial de la jornada). Veiem com grans empreses, amb elevats beneficis econòmics anuals s’hi acullen amb les mateixes condicions que petites empreses que malden per sobreviure al seu dia a dia.

Si de veritat volem apostar perquè des d’allò públic es pugui donar suport a la vida, ens caldrà reclamar el retorn de diners que en el seu moment es va fer pel rescat bancari i replantejar-nos el sistema de recaptació d’impostos: no volem donacions de les grans fortunes: volem que ho paguin cada dia, a través d’impostos i sense evasions fiscals.

El cert és que totes nosaltres, per fer front a les exigències econòmiques que continuen venint i que vindran, tenim elevades possibilitats de caure en un cercle d’endeutament que ens condemnarà, durant anys, a continuar vivint en la precarietat: algunes allargarem la situació que ja veníem vivint; altres la tastarem per primera vegada. Que no arribem a aquesta situació o que puguem superar-la amb rapidesa dependrà del fet que s’activin mesures econòmiques radicals i transversals i que es puguin tirar endavant propostes com la Renda Bàsica. Amb la consciència, quan tornem a arrencar, que ens cal fer-ho des d’un altre lloc. Repensar l’economia local per desenvolupar llocs de treball dignificats, posar en valor l’economia social i solidària, amb una aposta clara per a les energies renovables, els projectes agroalimentaris de proximitat, etc.

Confinament de la por vs. Confinament de la cura. Assistim, cada dia, a la progressiva militarització del llenguatge, de la política i de l’espai públic: es refereixen a nosaltres com a soldats i ens convoquen a lliurar la guerra al coronavirus, assistim a rodes de premsa encapçalades per comandaments militars, veiem efectius de l’exèrcit i cossos de policia patrullant pels carrers, duent a terme neteges i desinfeccions, etc. El decret d’alarma s’instrumentalitza i es justifica per continuar duent a terme l’activitat represiva. El que estem vivin és un confinament basat en la por, en la vigilància, en la repressió. Hem de desconfiar de les nostres veïnes, escridassar-les i denunciar-les si veiem que se salten el confinament (encara que en desconeixem els motius). Els balcons esdevenen eines de control del model panòptic, i nosaltres, les veïnes, som alhora policies i preses. Entenem aquest confinament com una ordre d’arrest domiciliari. Un pas més en l’avanç del control dels cossos, de les vides. Vides posades a la mercè del confinament i del control. Ara, la frontera, és casa nostra. Ens és vetat accedir al carrer, que és l’espai comunitari, de trobada amb l’altre, de lluita, de solidaritat, de revolta.

Cal tenir en compte, a més, que el confinament ha arribat com una ordre homogènia, aplicable per a tothom, a tots els territoris i en les mateixes condicions. Es llegeixen igual l’àmbit rural que l’urbà; les zones altament poblades i les que tenen menys densitat de població; les persones adultes i les criatures; les dependents i les que assisteixen les dependències. En aquest sentit és també un confinament adultocèntric que és incapaç de mirar les criatures i les necessitats de moviment, d’aire lliure, de sol i de joc que puguin tenir. Fins i tot en la vivència que cadascuna de nosaltres pot tenir del confinament hi ha classisme: segons el tipus d’habitatge en el què visquem, segons si tenim o no jardí o terrassa; segons els metres quadrats i el nombre d’habitacions, segons les persones que compartim sostre, etc. I segons, evidentment, les capacitats tècniques i materials que tinguem per continuar connectades amb el món exterior, amb la nostra comunitat (encara que sigui virtualment, encara que sigui posant a disposició totes les nostres dades i obrint les portes al control del big data)

Aquest confinament, ens evidencia, un cop més que som éssers codependents. No només depenem de l’ecosistema, sinó de les relacions que mantenim entre nosaltres, del suport que ens oferim. I se’ns nega aquest suport, aquesta proximitat, aquesta necessitat de tocar-nos, de sentir-nos, de conviure’ns.

Anys de retallades en sanitat. Acumulem anys de retallades en el sector de la sanitat pública i, ara, ens adonem de què implica (recordem les retallades iniciades l’any 2010 amb el govern d’Artur Más i el conseller de sanitat Boi Ruiz, que defensava les contractacions de mútues privades com a solució davant els problemes del sistema de salut públic). Cal que tingui en compte que els professionals sanitaris son un dels col·lectius més exposats i uns dels que paguen aquesta manca de recursos: jornades laborals inacabables, manca de recursos per atendre pacients, manca de material EPI. Les seves vides estan aboslutament exposades i despullades de protecció A més a més el col·lapse sanitari que estem vivint fa que pacients que estaven a punt de ser intervinguts, o persones a qui se’ls detecta una malaltia no puguin ser atesos amb la urgència que demana el seu cas. Davant d’això hem d’exigir la intervenció immediata dels recursos sanitaris privats per posar-los al servei de l’interès general.

Acceptem la no normalitat del moment. Se’ns diu que cal continuar amb la normalitat del curs acadèmic, però el cert és que l’anormalitat del moment converteix aquesta sentència en esperpèntica, volent generar normalitat allà on hi ha excepcionalitat. No necessitem estar pensant com cal ara posar notes, com cal continuar amb el curs escolar fent ús de les eines telemàtiques, exigint a les docents que teletreballin (quan moltes d’elles, a més, tenen a les seves criatures a casa, la qual cosa converteix el teletreball en un autèntic malabarisme). No, la situació no és de normalitat, i ara mateix ens cal plantejar-nos si l’aprenentatge acadèmic és el prioritari. Aprofitem l’aturada per parlar amb les nostres criatures del món en el què vivim, aprofitem per “aprendre” a viure i a gestionar la vida, aprofitem-la perquè elles puguin implicar-se també en això del què sempre parlem i que tant costa de dur a terme: les cures, totes les activitats diàries necessàries per al manteniment de la vida

I adonem-nos com, de fet, també en la voluntat de manteniment del curs acadèmic hi ha classisme, i de nou la pobresa es posa de manifest: no a totes les cases hi ha accés als instruments, eines, ambient i acompanyament necessaris que haurien de permetre seguir el curs.

El model d’abastiment alimentari en entredit. De manera flagrant, es posa de manifest la problemàtica en el model d’abastiment agroindustral, la problemàtica de posar el mercat alimentari a mans d’oligopolis.Davant d’això cal prioritzar un model agroalimentari que pugui satisfer les necessitats però que cuidi el territori, que dignifiqui les treballadores, que sigui de proximitat. Des dels municipis veiem com grans extensions de terreny estan destinades a produir per a grans empreses. I veiem com els aliments que hi produïm, s’exporten. I el fet és que podríem destinar totes aquestes terres i tota la força de treball que s’hi genera per produir els nostres aliments, els que necessitem per abastir les nostres boques i evitar així els despeses de transport, els monocultius, la pauperització de les condicions laborals, etc. I apostar, des de ja, pel canvi de model.

El canvi de paradigma. No, no serà fàcil sortir-nos-en. No serà fàcil trobar una nova normalitat (no la la d’abans, que és la que ens va portar on som ara) i no fer-ho sense caure en les velles dinàmiques, sense reproduir tot allò que ens ha portat fins aquí. Cal reflexió, cal acció comunitària, cal valentia política, cal autogestió. Cal mobilització. Des de ja i en endavant. Perquè ara, sí o sí, haurem de canviar-ho tot.

Mireia Bosch Mateu

Tribuna

Tribuna Oberta per promoure l’intercanvi d’opinions, el debat i la reflexió

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

La comarca del Garraf està registrant en els darrers dies un repunt dels casos de coronavirus entre la població i la Generalitat ha suspès els ingressos, les visites i les sortides de les residències de gent gran de Sitges

Creus que la població s'ha relaxat i no compleix amb les mesures de prevenció de contagis?


No