Coronavirus

L'exemple

Francesc Murgadas 19-04-2020 19:32 Lectures 564
Aplaudiments als serveis sanitaris

Aplaudiments als serveis sanitaris

No crec ser l’únic ciutadà d’aquest país que cada cop està més astorat davant la manca de seriositat d’una colla de polítics que semblen anteposar els seus interessos als dels ciutadans als que representen i que els hi van donar la seva confiança. I que, en nom d’aquests interessos i per enèsima vegada, fan tot el possible per, sobretot, deixar als seus contrincants com un drap brut. No hi ha intervenció en la que no hi hagi una retranca o altra cap als rivals -i fins i tot als aliats- per veure de posar-los en evidència davant l’opinió pública.

Si en una cosa tan elemental com comptar afectats, morts, recuperats, infectats... ja hi ha discrepàncies significatives fruit de les diferents maneres de recollir les dades, és evident que no anem bé. I com era d’esperar, els veritables experts els estiren les orelles i ells han d’acabar reconeixent errors. I no precisament menors.

Tant costa reconèixer que hi ha diverses formes de comptar malalts, fins i tot considerant infectat aquell que truca per telèfon i diu que té símptomes?. No serè jo qui renegui de la precaució a l’hora de diagnosticar (val més passar-se que quedar curt) però aleshores, si-us-plau, no compareguem davant la gent amb aires de veritat absoluta. I diguem les coses pel seu nom. No dubto que els EEUU té  hores d’ara més infectats que nosaltres, però, per què ningú recorda que allà hi ha 325 milions de persones i aquí som al voltant dels 47, i posa les coses en la seva justa mesura? No cal ser Einstein per entendre que, si el virus no té mania a Sánchez o a Trump, per cada espanyolet infectat hi hauria d’haver entre 6 i 7 nord-americans.

Dit això i reclamada un cop més una explicació coherent que eviti enrogir cada dia desmentint el que es va dir la vigília, el primer que cal exigir és seriositat. Però immediatament desprès -o de manera simultània- també cal reclamar unitat. Les hemeroteques i videoteques ja permetran en el seu moment demanar responsabilitats. Perquè una unitat veritable de cara a la resolució del problema exigeix triar la millor de les opcions tècniques, la proposi qui la proposi. Ja n’hi ha prou de missatges d’unitat reclamant adhesió incondicional a les idees del reclamant. Això té un nom i és el de prepotència. Una tècnica que sol acabar amb el perjudici dels afectats.

Encara hi ha una tercera exigència que entenc que caldria fer-los als polítics. No marejar la perdiu. Posar pel davant el problema realment important i deixar-se de cortines de fum per distreure l’atenció. No aprofitar les escletxes d’un sistema legislatiu que, com el vestit de l’emperador del conte, s’ha vist que, tot i no ser transparent, deixa al descobert moltes vergonyes. No s’hi val a denunciar que hi ha certes competències concretes rebudes per argumentar als quatre vents que es tenen competències plenes.

Com tampoc s’hi val aprofitar la llei suprema, dita Constitució, per escombrar-ho tot cap a Madrid, tingui o no a veure amb el problema contra el que es lluita. Si hem de remar, remem tots. En el mateix sentit i de manera coordinada.

Però molt em temo que portem massa anys predicant una cosa i practicant-ne una altra. Massa anys justificant aquell vell aforisme “el fi justifica els mitjans” atribuït a Maquiavel però extret de les memòries d’un noble del rei francès Lluis XI i que Napoleó recuperà per escriure’l ell, ara sí, a la darrera pàgina del seu exemplar de “El princep”.

Oblidant, per altra banda, que el florentí era un teòric que simultaniejà aquesta obra amb els “Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi” on defensava aferrissadament la república de Roma. Dit d’una altra manera, que Nicolau Maquiavel va acabar passant-se a l’absolutisme en constatar el fracàs del republicanisme. Obra i republicanisme que, també curiosament, recuperaren els pares de la revolta de les colònies americanes. Aquelles que han acabat fent president a Donald Trump, “El Príncep” del segle XXI.

I jo em pregunto. No és aquesta l’evolució a la que sembla que ens veiem també inexorablement abocats nosaltres?

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

La pandèmia ens obliga a estar tancats a casa, que és la millor manera de frenar els contagis. Després de dues setmanes de confinament, ens agrada pensar en allò que farem quan això s'acabi.

Què és el primer que faràs quan s'aixequi el confinament?

Anar a veure la família
Quedar amb els amics
Sortir a fer esport
Anar a la perruqueria
Organitzar una festa
Passejar per la natura
Crec que em costarà tornar a la rutina
Altres