Monarquia

Immunitat o impunitat?

Francesc Murgadas 14-06-2020 11:02 Lectures 629

Resulta oportú que hagin coincidit en el temps la pandèmia del coronavirus i la petició d’investigació sobre els afers econòmics del avui rei emèrit. Més que res perquè, com que tenim frescos els conceptes d’immunitat, vacuna, prevenció, etc.. podem establir paral·lelismes entre els dos fets.

La biologia ens explica que la immunitat és l’estat del cos que permet resistir el desenvolupament d’una malaltia concreta. I que aquest estat es pot tenir des del naixement (immunitat congènita) o es pot aconseguir (immunitat adquirida) en un moment de la vida, ja sigui per haver patit la pròpia malaltia o per haver rebut una vacuna.

Quan en el moment de la transició democràtica vàrem entomar la figura del rei tot i ser l’hereu designat per Francisco Franco per la seva successió, els prescriptors polítics i socials d’aquell moment van aconseguir fer-nos creure que Joan Carles tenia una mena d’immunitat congènita que el feia immune al virus del totalitarisme i els seus efectes colaterals. Fins i tot va haver-hi gent que va aprofitar el moment per atribuir al dictador Franco una voluntat oculta de restablir la democràcia un cop hagués estirat la pota.

Només cal recordar com es feien circular rumors sobre el paper del Duc de Cadis, curiosament casat amb la neta del dictador, en el procés de successió de Franco.

Les primeres accions del monarca encara “en funcions” per la “baixa” de Franco, com ara la visita del 2 de novembre de 1975 al Sàhara quatre dies abans de la marxa verda per maquillar el seu pacte amb Kissinger per lliurar la regió al Marroc, varen jugar a favor seu. Si Franco presumia de “baraka”, Joan Carles va començar a fer valer la seva “campechania” no exempta de mà dura, com va demostrar arraconant Arias Navarro en benefici del camaleònic Adolfo Suárez.

La redacció de la Constitució Espanyola -amb la clàusula d’impunitat reial tan invocada en els darrers temps, va fer que una colla de ciutadans comencéssim a pensar que aquella immunitat que havíem suposat congènita era més fruit d’un cert “confinament” del rei Joan Carles que del seu rebuig a les “males companyies”. Però el fervor i l’alegria provocats pel canvi democràtic allunyava sistemàticament qualsevol ombra de dubte sobre la fe democràtica del monarca, ajudat per la rumorologia sobre l’interès reial per altres temes més “carnals”.

Aquest manteniment un punt forçat de la creença en la immunitat congènita del rei, s’esquerdà el 23-F amb la seva ambigüitat inicial, reparada amb el missatge nocturn que feia tornar les coses al seu lloc i amagava després els draps bruts en un judici que limitava l’abast de les investigacions, fruit de la impunitat reial reconeguda per la pròpia Constitució.

La solució quedava clara. Es fixava un perímetre de protecció a les accions del rei, convertint la immunitat inicial en impunitat a prova de bomba, i es renunciava a buscar una vacuna constitucional (com podria ser l’impeachment dels EEUU) per vetllar, detectar i evitar que el rei agafés la malaltia. Perquè convé diferenciar els dos conceptes. La immunitat és la possibilitat de no patir la malaltia, la impunitat és  el fet de poder-la patir, però sense conseqüències. La mateixa diferència que pot haver-hi entre un abstemi (immune per convenciment) i un bevedor que es pren una pastilla contra la ressaca (impune per l’acció d’aquesta).

Aquella decisió d’optar per la via de la impunitat tot abandonant la possibilitat de generar i potenciar la immunitat, ens ha dut ara a una situació peculiar. Perquè ara, aquell impune protegit per la corona va prendre la decisió de plegar, de passar el relleu al seu fill. I, per tant, ja ningú li proporciona pastilles contra la ressaca. Les seves febleses, ara, poden ser perfectament públiques. Haurien de ser públiques.

De fet, ja hi ha algun tribunal que ho creu. Que vist que no hi ha vacuna que garanteixi l’honradesa, no pot haver-hi immunitat que eviti el càstig pels delictes. Que, en tot cas, podrà haver-hi impunitat filla d’una mala definició de la Constitució en el seu moment.

Però que, de ser així, deixarà al nostre sistema polític en una situació ben galdosa per no haver sabut detectar l’amenaça en 42 anys. Com amb el virus.

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Davant de l'augment del risc de rebrot i dels positius, el Govern admet que treballen en noves restriccions que podrien passar per un confinament de cap de setmana o un confinament domiciliari durant 15 dies

Creus que és necessari un nou confinament domiciliari per controlar la pandèmia?


No