Vermell de Rússia, vermell de vida

Obriu el llibre Vermell de Rússia, de Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) i deixeu-vos portar per una veu que va travessant estances del dolor existencial, però que al mateix temps les va polint, amb mà destra, a través de la paraula poètica. Tenim por del dolor que, mortals, ens agermana, i per aquest motiu la poeta en parla, de la por, si bé no per vèncer-la sinó per saber-la i conduir la vida malgrat la por i el dolor.

Hi ha moltes teories sobre la consciència. Per simplificar podríem dir que en la vida humana n’hi ha dues: la consciència orgànica, física, en la qual el cervell també hi té el seu paper, i la consciència general de la vida en sentit còsmic, global, i de qual en tenim una idea reduïda o fins i tot desconeguda, ja que, ¿com la consciència tancada en un cos pot tenir consciència de la vida infinita que el sobrepassa? Doncs, sí, hi ha algun moment en els límits de l’existència humana en què es travessa aquesta barrera i es té una percepció d’aquesta consciència. Hi ha alguns poetes que troben la manera d’explicar-ho amb paraules que sembla que tornin d’algun lloc que no sabem, però que sabem que descriuen aquesta consciència sinó no en tindríem la intuïció i els més sensibles, la vivència.

Quan s’ha travessat un fred glacial en el camp dels sentiments, per exemple, que pot ser un fred com de mort, o de sofriment de gulag, a la tornada una es pot presentar, com la poeta, amb els llavis pintats amb vermell de Rússia, i entengui’s la metàfora perquè cal mirar més enllà d’una bandera o d’un color polític: es tracta del vermell de la vida que ha sostingut la poeta mentre durava aquell fred més enllà dels òrgans físics, però que és a través dels òrgans i del jo físic que l’ha sentida i ara la reflecteix a través d’una molt visual figura poètica.

Deixeu-vos portar per la veu d’una poeta que diu aquests extrems de l’existència que ha conegut des de dins i ho fa explicant-los tan bellament a través d’una faula, d’un relat: «la por dura el que dura la por i tot just l’instant de fer el salt i el buit és ple de tu tallant el vent i anant enlloc i mentre caus la pena es va desfent...». No se sap el temps que dura aquesta por ni aquest instant en què, veient inútil la fuga, un o una es llança al buit de la consciència general, en el qual s’intueix que la mort no és mort en aquesta consciència perquè és la consciència de la vida. Aquest entrar i sortir d’una consciència a l’altra és viscut de manera simultània, i per aquest motiu els versos parlen de trànsits i conversions que fan que la pena que es vagi desfent en la temporal consciència orgànica i es vagi alliberant en el si de la consciència de la vida com «un roc encès que ha perdut l’òrbita i quan arriba al mar és tan menut que un infant el cull i, content, el desa a la caixa dels tresors, amb un bocí de vidre que a frec de la sorra ha convertit en maragda».

Així obra la vida que, en el temps lineal, va habitant els cossos del dolor, de la por i de la sensació de desolació i intempèrie, però també ofereix moments de felicitat a l’infant que guarda en una capsa una troballa sense preu provinent de polir la matèria i fer-la bella i gràcil en les mans menudes. I és que el cos també és savi, en la seva consciència orgànica, i és així que encara que no li fem cas ens diu «reposa» quan ho necessita, com sàvia és la consciència de la vida que som d’un en un i tots en conjunt en el si de l’univers que els científics d’última hora ja en diu multiversos.  

I tot això ho vaig pensant i escrivint aquí perquè m’he deixat portar per la veu inspiradora de Míriam Cano també quan afirma que «som allò secret que queda a les paraules». És veritat que no ens sabem prou, però potser tampoc no cal perquè el pensament a vegades s’espesseeix tant en els nostres cervells que no deixa passar la llum de la consciència que potser hauria d’escriure en majúscula per donar a entendre no que és a anys llum sinó que és la llum mateixa. Llum de la vida eterna encara que no entenguem ben bé que vol dir l’etern si no és en la contemplació del que sempre hi és encara que nosaltres, el cos orgànic amb el seu jo orgànic, no hi sigui, i siguem en la Consciència pura. Potser en el poema de Míriam Cano on es transparenta millor aquesta consciència holística de tot el que era, és i serà, és en el poema Sabràs: «Vindrà el dia –vas dir-me-/ en què una estranya força/ et dirà Ara/. No et faran mal els parracs/ de la conjuntura/ i començaràs, serenament/ a anar-te’n/ com si mai t’haguessis oblidat de caminar». Ara, en aquest moment, vida amb vermell de Rússia als llavis i sense el dolor dels parracs caminar-hi serenament.