Poesia

La matèria segons Elm Puig Mir

Imatge de la coberta de 'Mentre mastegues la matèria', d'Elm Puig Mir. Eix

Imatge de la coberta de 'Mentre mastegues la matèria', d'Elm Puig Mir. Eix

Elm Puig Mir (Sant Feliu de Guíxols, 1978) acaba de publicar a El Gall Editor Mentre mastegues la matèria, el seu segon llibre de poemes amb el qual va guanyar el Premi Pollença de Poesia 2019.

És de dia i de nit, com es posa de manifest en tants dels versos de Mentre mastegues la matèria, que masteguem-metabolitzem la matèria que ens fa i ens desfà, matèria aparentment sòlida però escàpola en el trànsit dels dies que, al final, ens deixa als ossos: «No vol dir res, aquest instant. No és res». I, no obstant això, «tornaràs a somiar-te despert». I és que la vida humana també passa pels somnis, la imaginació, la capacitat creativa.

A Mentre mastegues la matèria, d’Elm Puig Mir, hi trobem una metafísica de la matèria que es trasllada a la paraula poètica. La matèria del cos, de la realitat, va més enllà d’ella mateixa quan s’il·lumina a través de la imaginació creativa, o aquest somiar-se despert i escriure «una idea que ens sobrevola» i que, en el cas del poema, tant té el poder d’extingir la neu com de desfer algun dol. La vida que esdevé cada dia i cada hora exposada en el poema en el seu doble vessant: l’orgànic i el psíquic-espiritual.

El poeta José Ángel Valente deia en una de les seves reflexions sobre el fet poètic que «el llenguatge concebut de manera instrumental deixa de participar en la paraula». Poètica, és clar. «No confondre llenguatge i verb», deia Mallarmé en el mateix sentit. És just a través de la paraula poètica, del verb que s’hi encarna a través d’imatges metafòriques, que Elm Puig Mir escriu tot mastegant la matèria, o fent-ne pols en un morter com volien els vells alquimistes per tal de convertir un feix d’herbes trinxades en una altra forma de natura sense sortir de la natura: «Després del somni, un paisatge esquerp,/ l’altiplà, la brolla, l’abans del somni». Tot el recorregut d’un instant, o de tota una vida, en aquests dos versos. Somni i vigília encadenades com l’alba segueix a la nit, com al no-ser el segueix el ser, i a la inversa.

Els poemes que integren Mentre mastegues la matèria, d’Elm Puig Mir, són poemes curts escrits en un llenguatge condensat, lluny d’artificis. Amb versos nítids, transparents, el poeta descriu la interioritat de l’experiència ocorreguda en un exterior sovint invocat a través de paisatges àrids, esteparis, i que es podrien situar en aquelles grans extensions de l’Amèrica del Nord profunda. Així, de la gran habitació del món tal com el poeta la percep, el poeta en trasllada la vivència a la casa pròpia on, si l’escoltem, s’hi manifesta l’íntima veritat que es correspon amb la veritat universal, compartida. És per aquest motiu que es produeix identificació entre el poeta i els lectors de manera que en aquesta estança que la paraula en mans de l’art torna poètica, ens descobrim a nosaltres mateixos també mastegant-pastant la realitat tot «seguint el curs de la matèria». Matèria que en contínua transformació en el temps tant esdevé efímera com persisteix en la memòria i en la paraula que és difícil de dir, ja que la paraula poètica comença en un punt a mig aire, entre la terra i el cel, entre la matèria i l’esperit. D’aquí ve que Mentre mastegues la matèria, d’Elm Puig Mir, es pugui considerar de ple dret un llibre de poemes de sabor metafísic.



Últims articles publicats


També et pot interessar