Diada Nacional de Catalunya

Imaginació al poder

Ens fa més falta que mai. Perquè estem presoners de vells estereotips que venen del temps de la picor. Oferim la mà i l’encaixem perquè és el què feien els cavallers medievals -o qui sap si els romans- per demostrar a l’interlocutor que no duien cap punyal o similar amb el qual agredir-lo. Jurem damunt un text venerable, sigui una Bíblia o una Constitució, per deixar testimoni públic del nostre compromís amb allò que jurem. Presentem la galta al contrincant tot oferint-li el coll com a mostra de la màxima confiança en les seves bones intencions. Estereotips que després trenquem quan es tracta de fer-li la pell a Juli César, reconquerir pels Borbons el tron absolut d’Espanya, un cop derrotat Napoleó, o assenyalar, com els caps de la màfia, aquell que ha de morir.

El proper 11 de setembre, l’ANC pretén escenificar, com cada any, un d’aquests estereotips. El de la manifestació de protesta. Des del temps de les primeres lluites socials a les ciutats, la forma més habitual de protestar ha estat i segueix essent, aplegar el major nombre possible de gent al carrer i desfilar, generalment darrera una pancarta i cridant consignes, com a mostra de desgrat i desafiament.

Però ha plogut molt des d’aquelles manifestacions de La Canadenca o el 1r de maig i l’estereotip ja no és el que era, tot i que molts s’entestin en mantenir-ne l’esperit. Probablement, més per manca de model alternatiu que per convenciment de la bondat del que persisteix.

En primer lloc, perquè el model s’ha exportat també a les celebracions i, quan el Barça guanya la Champions (ho recordeu?) milers de persones s’agombolen espontàniament per “manifestar” la seva alegria.

En segon lloc, perquè la prudència social que aconsellava als opositors a la manifestació, deixar durant una estona els carrers a l’adversari, ha donat pas a la fatxenderia de voler-li plantar cara. I fins i tot d’infiltrar-se en la trobada per generar incidents, conscients que els mitjans de comunicació -sobretot televisius- prefereixen cent cops imatges d’uns mastegots reprovables, que d’un discórrer pacífic de protesta o reivindicació.

I en tercer lloc, però no darrer, perquè hi ha qui veu en una manifestació minoritària, sobretot si està radicalitzada, una forma d’accedir a l’atenció periodística i ciutadana. Sobretot des que les xarxes socials han entrat -i com- en aquest joc. Només cal veure les imatges que, cada cop més, apareixen a la capçalera de la majoria d’informatius televisius.

Per això reclamo que la vella i cansada imaginació pugi al poder. Però no per disparar focs d’artifici o fer paròdies disfressades de dubtosa modernitat i qüestionable originalitat. Quan hom es manifesta, ho fa per fer saber als seus conciutadans la seva opinió, no per fer pujar les xifres de participació. Per això ja hi ha el share de les televisions.

L’onze de setembre hauria de ser una altra cosa. Abans, quan la gent només sortia de casa per anar a prendre la fresca a l’acera, el retrobament de milers de persones podia tenir un sentit. Avui, que tots fem pinya a Port Aventura, al concert del cap de setmana o a la carretera per anar a collir bolets, manifestar-se sembla tenir només sentit per aquells que s’hi juguen les garrofes. Les seves garrofes.

Caldria posar a treballar les neurones per trobar una nova forma de protestar i, sobretot, de quantificar la protesta de forma solvent, vistes les manipulacions que aquesta quantificació pateix, un i altra cop, l’endemà del fet.

L’ANC ho intenta amb la seva proposta mixta. Virtual i presencial. Però l’ombra inexorable del Covid-19 amenaça amb esguerrar-li la iniciativa. Perquè és clar que, si hi ha molta gent, seran uns irresponsables, i si fan figa, més d’un encendrà el cigar de les grans ocasions.

D’aquí que calgui imaginació. Molta imaginació. I capacitat per fer entendre a la gent allò que es proposa. Oportunitats no en manquen. Les noves tecnologies poden ser, des d’aquests punt de vista, una eina importantíssima. Però hi hem d’entrar tots, per poder evitar que ens diguin que som quatre il·luminats o una minoria. I tenir clar quin percentatge no sortirà a manifestar-se ni que tornés passar demà la Setmana Tràgica.

Però molt em temo que, com deia Marc Bloch, historiador francès afusellat pels alemanys el 1944, “a força de jutjar, hem perdut el gust per explicar”.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!