Als qui volten pel món, a en Quino i a la Mafalda

Voltar pel món té aquestes coses: quan tornes, no ets la mateixa ni pretens ser-ho. Els paisatges, les olors i els colors, les vivències i les llengües, els gestos i les mirades t’han canviat d’aquella manera que no saps com explicar amb paraules, però ho saps perquè ho sents molt molt intensament.

Voltar pel món et canvia la perspectiva i et gira com un mitjó. I més tard o més d’hora sempre arriba aquell moment, el de dubtar de tot i pensar que no creus en res, només tens la certesa que encara hi ha bona gent i que el món no està del tot perdut.

Voltar pel món és l’oportunitat que caces al vol, i que aprofites fins que quan mires enrere el viatge és el record més preuat que tens. I no te’n vols desempallegar, maldes perquè la sensació de viatgera duri eternament... malgrat saps perfectament que el pas del temps l’esborrarà.

Voltar pel món em va dur a l’Argentina, allà hi vaig complir alguns somnis i hi vaig ser feliç, molt feliç. Sento encara l’emoció d’aquells dies; els ulls se’m van omplir del blanc de les glaceres, aquell blanc que si no veus no et pots ni imaginar; vaig sentir bramar les cascades més imponents que he vist mai; vaig viure i sentir de prop la idiosincràsia d’una gent especial que em va captivar. Aleshores i allà ho va ser tot.

Voltar pel món i trepitjar l’Argentina m’han fet veure que la història pot ser una altra història, que les coses urgents no sempre són les importants, quelcom semblant deia Mafalda en una de les seves incomptables bafarades. I quanta raó! El vostre país, Mafalda i Quino, em va plantar aquesta i altres realitats davant dels morros, i sempre n’estaré agraïda: gràcies, doncs, per brindar-me un trosset del vostre món, i encara més gràcies per deixar que m’endugués aquesta manera de veure el món tan vostra cap a casa; aquí la crítica i la denúncia social ens fan moltíssima falta. Gràcies per dibuixar i escriure un món millor, mestre!