Coronavirus

Qui en té la culpa?

Qui més qui menys, temíem que el que està passant aquests dies acabés passant. Les previsions optimistes d’alguns opinadors, d’alguns polítics i fins i tot d’alguns científics s’han acabat mostrant inconsistents. I ja ens teniu a tots, com havia pronosticat fa anys el mestre Ramón Margalef a les classes d’ecologia de la Universitat de Barcelona, amb el cor en un puny i esperant en candeletes notícies positives en el tema de la pandèmia.

El mestre Margalef deia -parlant del creixement de la contaminació i la manca de mesures eficaces per combatre-la- que la humanitat anava en un cotxe sense frens i baixant per un pendent al final del qual hi havia un precipici. Però que tothom estava convençut, creguts com som els humans, que abans d’arribar-hi, trobaríem la manera d’aturar el cotxe. Però deixava a l’aire la pregunta fatídica: “I si no hi som a temps?”

Fa dies que no em puc treure aquella reflexió del cap. Afegint-hi la pregunta del milió: “Qui en tindria la culpa?”.

Avui he trobat un exemple d’aquells que m’agraden tant. He pensat que la situació que plantejava el doctor Margalef es podria enriquir analitzant qui condueix el cotxe. O per ser més precisos, qui mana a dalt del cotxe.

I m’ha vingut al cap la imatge d’un tot-terreny del Paris Dakar corrent a tota bufa per les dunes del Sàhara o del desert d’Atacama per arribar a la meta. A dins de la cabina, degudament subjectes gràcies al cinturó de seguretat, viatgen el pilot, el copilot i un càmera que una TV de pagament ha aconseguit afegir-hi per obtenir imatges d’impacte.

El pilot, pendent del volant, el canvi de marxes i el compta revolucions, fa el que pot per evitar els forats i demés obstacles que van apareixent pel camí. Però també està pendent de les indicacions que li dona el copilot que, assegut al seu costat, interpreta un mapa tot extraient-ne les conclusions que li semblen més adients per garantir una conducció fiable i tan ràpida com sigui possible. Finalment, al darrera, el càmera de televisió fa la seva feina, enfocant i filmant mentre intenta mantenir estable la imatge que registra.

I arriba l’accident. Una roda del davant colpeja una pedra caiguda al camí i el tot-terreny fa un parell de tombs de campana, quedant cap per avall al costat de la pista. Per sort, les subjeccions han funcionat i ningú, al marge del cotxe, ha pres mal.

Però, un cop traslladats al campament base, un periodista s’acosta als tres personatges i llença al vent la pregunta fatídica: “De qui ha estat culpa l’accident?”. Els tres implicats es miren i els dos del seient del davant diuen mirant al càmera: “Seva, estava filmant, ha fet soroll i ens ha distret”.

Encara que el que diuen els dos professionals del volant fos absolutament cert, penso que el que estan fent, més que buscar la culpa, és treure’s les puces del damunt tot passant la culpa al tercer que, recordem-ho, tenia la seva autorització per fer el que estava fent.

Passem ara l’anàlisi a l’exemple del doctor Margalef o el cas de la pandèmia que ens treu la son. Perquè al meu entendre, si la responsabilitat de l’accident de l’exemple està repartida entre el conductor -encarregat de garantir que el vehicle circuli de la forma més ràpida i segura possible- i el copilot -encarregat de garantir que el vehicle circuli per la via millor i més curta per arribar al destí-, la de la pandèmia també segueix -o hauria de seguir- aquest principi. Amb un conductor (polític) que ha de prendre les decisions per poder sortir del problema, i un copilot (assessor) encarregat de donar-li informacions per minimitzar els possibles errors. I tots dos han d’anar compenetrats. No pot ser que el conductor decideixi, en contra de les indicacions del copilot, agafar el camí de l’esquerra quan el copilot li diu que vagi per la dreta. Com tampoc pot ser que el copilot accioni el fre de ma quan el conductor està accelerant. Que el polític negui o matisi el confinament estricte que el copilot expert en epidèmies li està aconsellant.

I el que sota cap punt de vista es pot tolerar és que, al damunt de l’evident manca de coordinació que ha conduit a l’accident, els responsables del mateix (o si més no de la lluita contra ell) passin el mort al tercer, que estava allà complint amb la seva feina, acusant-lo de posar pals a les rodes.

En tot cas, si ho fan amb humilitat, reconeixent els seus propis errors i demanant-los que els hi donin un cop de ma, poden afegir-hi el seu esforç sincer, responsable i general.

Perquè, han de tenir present que no condueixen un tot-terreny amb finalitats lúdiques i més o menys esportives. Estan conduint un autocar on viatja tota la humanitat. I el precipici que deia el doctor Margalef, cada dia està més a prop.



Últims articles publicats


També et pot interessar