Fem quatre números

Pel què sembla, ERC té hores d’ara les de guanyar, amb 36-37 escons dels 135 que té el Parlament. Una pujada que es veu, però, matisada per la baixada de JxCat que es queda amb 28-30 i la quasi nul·la presència del PdeCat. Unes dades que, vist que la CUP sembla que s’enfilarà fins els 8 diputats, permet somniar amb un tripartit nacionalista que, en el millor dels casos, arribaria als 75 escons, superant el llindar dels 68 de la majoria absoluta. Però no hauríem de ser tan il·lusos com per donar-ho per fet. Sense els 8 diputats de la CUP, el 67 els deixa a tocar de la glòria. I presa fàcil d’una oposició que està aprenent a carrera feta a furgar en les ferides i les divisions dels que manen. I el que és encara pitjor, a dur una part de la ciutadania cap als seus principis. És dur però és així. Com explicar sinó aquests 8 escons que l’enquesta dóna a Vox, al marge dels 4 o 5 que recupera el PP? No serem tan pallussos d’atribuir-ho només a l’espectacle de discrepància que, dia sí, dia també ens ofereix el govern, oi? Els moments de crisi i incertesa que vivim tenen també molt a dir en aquesta aparent radicalització d’una part de l’electorat cap a opcions poc recomanables.

Però tornem a les xifres. Perquè, si en comptes de llençar-nos en braços de l’opció nacionalista/independentista, ens llencéssim en els de l’opció federalista/progressista, constatarem que, entre ERC, PSC i En Comú podrien superar també el maleit llindar dels 68 escons. Cert que només per la banda alta, però cal observar que la posició estratègica dels partits opositors no els permet formar una alternativa tot i tenir més diputats. O algú veu a la CUP compartint algun objectiu amb Vox? No seria la primera ocasió  que, amb la CUP anant per lliure, una coalició minoritària aconsegueix el poder.

Hi ha, per tant, la possibilitat de refer un tripartit com el de Maragall/Carod/Saura. Cal pensar que amb l’experiència acumulada dels errors comesos durant aquells anys.

La sortida té, a més, una branca lateral que també convindria tenir en compte. La situació a Madrid, on Pedro Sánchez ha aconseguit teixir complicitats amb els nacionalistes d’ERC, del PNB, de Cantabria i fins i tot, agradi o no, de Bildu. I tot mentre manté una societat limitada més o menys estable amb la gent de Podemos que li permet tirar endavant les propostes que du al Congres de Diputats. Ho demostra el lent i feixuc, però implacable, progrés del nou pressupost de l’estat.

Cert que hi ha discussions i bronques com la de l’altre dia amb la llei Celàa. Però si ho penseu fredament, aquella escridassada tenia més de lluita entre el PP i Vox per veure qui la tenia més gran (la capacitat de cridar), que de crítica al govern que es va limitar a esperar que es cansessin.

I és que allà també cal fer números i equilibris. Números perquè la presidenta Batet pugui dir el nombre de vots amb els quals tiren endavant els projectes, i equilibris perquè cap dels socis temporals tingui la temptació de deixar el jec a terra i sortir per la porta. No endebades el govern ha hagut de retirar l’impost del dièsel a petició del PNB després d’acceptar el suport de Bildu als pressupostos entre explicacions de la seva no necessitat i frases més o menys àcides d’Alfonso Guerra i alguna barons.

A més, també cal empassar-se de tant en tant algun gripau com els que cria la monarquia. Com els que haurà d’empassar-se ERC si finalment opta per l’opció federalista/progressista desprès de les eleccions de febrer. Perquè també cal mirar els números de les preguntes no electorals de l’enquesta del CEO. Uns números que, quan es planteja l’eterna pregunta binària de independència/dependència donen uns resultats menys bons que els de les eleccions ja que marquen un 49% en contra de la independència i un 43,6% a favor. Però quan s’obre el ventall a tres opcions, diu que un 34,9% està per l’independència, un 28% per seguir com a comunitat autònoma i un 22,6% a favor de crear un estat federal on integrar-se. I tornem al mateix, a fer números. Per què si la tercera opció no apareix, cap on es decantarà aquest 22,6%?

Molt em temo que, de seguir aquest clima de crispació, la seva tria no seria la més racional i assenyada sinó la més visceral i arrauxada. I això no ens convé.