Església catòlica

Església mirant endavant i enrere

El Cardenal Vicente Enrique Tarancón. TVE

El Cardenal Vicente Enrique Tarancón. TVE

Se’l recorda per les seves disputes amb el dictador, pel seu tarannà prou aperturista (llavors) i com a membre de la Real Acadèmia espanyola.

Aquella homilia s’arrelava en principis de defensa de drets humans i en la reconciliació entre els diferents sectors socials. Semblava com si s’hagués obert una gran finestra per on entraven alenades d’aire novell i renovat en les estructures arcaiques de la pròpia església.

El propi govern es va molestar fortament. No endebades plantejava trencar l’immobilisme polític que dominava la gent del carrer. En el text de la mateixa, va emprar tres cops el mot “justícia”, sis el de “pau” i -sobretot, el més important- set el de “llibertat”. Allunyava el malson d’un nacionalcatolicisme tronat i passat de moda. D’alguna manera, podem afirmar fins i tot que fixava pautes per la Constitució que s’aprovà el 6 de desembre de 1978. Un text que incidia -sense embuts- en l’aconfessionalitat de l’estat i del pluralisme en les relacions entre Estat i Església. Val a dir que, d’alguna manera, en aquella època primaven les “prebendes” del famós Concordat de 1953: un pacte que van signar Domenico Tardini (secretari d’estat de la Santa Seu) i Fernando Mª Castiella (ministre d’afers exteriors).

Aprofito l’avinentesa per a exigir -42 anys després d’allò- l’establiment d’una reforma en profunditat de la Carta Magna. Ací, sí que els polítics haurien de fer seu el concepte conciliar de l´”aggiornamento”. En ple segle XXI, segueix el desfasat eslògan del “atado y bien atado”. La pròpia sortida a la llum de les malifetes del rei Joan Carles requereix una neteja que possibiliti la no-repetició de tripijocs i/o nyaps semblants…

…Els governants -tots aquells que són dalt de la trona- han de donar exemple màxim. Venen obligats a respectar -sense privilegis ni cap tipus d’immunitat- els drets i llibertats de tothom. Justament aquesta crida la feia el propi cardenal en el seu discurs. Com és possible que, tant de temps després, encara persisteixi el concepte de les dues Espanyes? Resten moltes ferides per drenar, en el benentès que la “llei de memòria històrica” no deixa d’ésser un pegat. Que es deixin d’inventar frases altisonants com la “transició democràtica”, que més aviat sembla una enganyifa soterrada.

Va essent hora de trencar certes ambigüitats dicotòmiques. A criteri del cardenal Tarancón, un cristià pot ésser-ho sense militar en un partit de dretes. I un creient -sigui practicant o no- en un d’esquerres. Aquesta simbiosi no la va admetre mai el nacionalcatolicisme. Àdhuc, podem dir -sense embuts- que actualment encara prima bastant en certes esferes eclesials. Al principat, valdria la pena fer una anàlisi -en profunditat- sobre la postura confusa i molt sovint fugissera envers el tema independentista dels darrers anys. Entenc que s’allunya del coratge i altura de mires de qui fou nomenat bisbe de Solsona (l’any 1945), als 38 anys, essent el bisbe més jove de l’època, 5 anys més tard, en publicar una pastoral social titulada “El pan nuestro de cada día dánosle hoy”, va caure en desgràcia davant del govern… La qual cosa li comportà la “penitencia/càstig” de romandre encara 13 anys més a la mateixa diòcesi: una forma d’evitar que els emprenyés massa, perdut al bell mig de la Catalunya “profunda”.

Ja val la pena que, aprofitant l’avinentesa d’aquest aniversari, la nostra jerarquia eclesiàstica s’hi emmiralli. No s’hi val a mantenir postures de mirar cap un altre cantó. La feligresia també vol veure reflectida -en el pensament dels seus pastors- una línia que els marqui viaranys ben incardinats en la vida del segle actual. Aquest perfil mai no pot dissociar la vessant religiosa de totes les altres que embolcallen el seu teixit d’integració al món.



Últims articles publicats


També et pot interessar