Futbol

Déu de fang

Diego Armando Maradona. Eix

Diego Armando Maradona. Eix

Em sobta molt la hipocresia esmerçada arran la mort d’en Diego Armando Maradona. Molts programes de TV li han dedicat força hores quan -a dret a llei- no n´hi ha per tant. Als diaris, hi he trobat més de seny i coherència. Com la que apuntava una periodista castellana quan el seu fill li preguntà qui es corresponia amb aquest nom. La resposta de la mare és per a emmarcar: “un malalt”.

Ja no es tracta de fer llenya de l’arbre caigut. Tanmateix, malgrat reconèixer que era un superdotat amb la pilota, es deixà seduir per la mala vida, sense necessitat de baixar a més detalls. No ens hem pas de deixar engalipar ni entabanar per una falsa melangia.

Durant molt de temps, ha estat considerat el millor futbolista de la història. Ací, hi ha opinions per a tots els gustos perquè no podem obviar Pelé o el propi Messi. Paral·lelament, cal associar la vessant humana a l’esportiva. En aquest punt, diré que era murri, penques, pedant, maleducat, volcànic, violent i antiesportiu. Posats a citar un exemple, bo i cercant els valors antònims d’aquests adjectius, resta per a la història el gol concret, totalment antireglamentari. Actualment, mitjançant el VAR, potser fins i tot comportaria l’expulsió del jugador. Té pebrots que se’l bategés com marcat amb “la mà de Déu”, als quarts de final del Mundial de Mèxic (any 1986) entre les seleccions d’Argentina i Anglaterra. Allí, el seu equip es proclamà campió del món. Òbviament, els seus conciutadans el “canonitzaren”.

Pròpiament, no era futbolista. Aquesta fou una de les qualitats de la seva vida. Si s’hagués esforçat/perseverat sempre, tal vegada hauria assolit aquesta condició. De fet, va perdre la vida molt abans de morir, arran del seu gran talent com a jugador. En un país amb escriptors i poetes de nivell extraordinari i subjugant, coexisteix la corruptela política i una forta misèria econòmica de bona part de la població. José L. Borges deia: “el futbol és popular perquè l’estupidesa també ho és”. Amb aquests ingredients, el “plat” havia d’esdevenir malmès.

A partir d’aquest buit, és fàcil imaginar la idealització entronitzada de la classe popular per a oblidar “problemes”. Àdhuc amb la creença onírica d’imaginar que qualsevol humà podria assumir aquells reptes.

No oblidem el seu flirteig amb règims polítics execrables (la Cuba de Fidel Castro i la Veneçuela dels militars Chávez o Maduro). Un perfil que retrata clarament la pròpia idiosincràsia del personatge. Diguem les coses pel seu nom, malgrat que molts no vulguin sentir-ho.

Si a tot plegat hi afegim la certesa dels tripijocs dineraris que van aconseguir que el seu país guanyés -sí o sí- el mundial d’Argentina 78, som al cap del carrer. Cap a on miraven els governs dels altres països del món per a “validar” les atrocitats del règim? Dos anys abans, els colpistes havien tramat un cop d’estat que situà com a  president del país una junta de comandants de les tres branques (exèrcit, armada i força aèria). La presidia un vomitiu Rafael Videla.

Quatre anys més tard (25 de maig de 1982), el Barça el fitxava amb un contracte de llarga durada. Quines casualitats que el mundial s’havia de celebrar a Espanya! Als sis mesos, ja havia “enganxat” l’hepatitis, degut a la promiscuïtat del noi, que feia més vida nocturna que de l’altra… La junta del president Josep Lluís Núñez, tanmateix, se’l va treure del damunt als dos anys. I tot sembla indicar que els diners que van finançar el seu traspàs tenien un origen més que dubtós. La màfia napolitana mai no voldrà explicar-nos-ho.

Un any després de marxar, sense cap “Déu” a l’equip, el Barça es proclamava campió de lliga, sense tants escarafalls. Gairebé diria, salvant les distàncies, que els grans èxits venen normalment des de la humilitat, la tenacitat, el respecte, el compromís i la bona conducta.

En acabar, per a recolzar d’alguna manera la meva tesi, posaré tres grans jugadors a la balança: en Cruyff, en Maradona i en Messi. Els dos primers, molt “divinitzats” i massa donats a l’adulació i a alguna substància no gens recomanable. En aquest sentit, en Johan també se’n anà massa d´hora (als 68 anys), com a producte d’una addicció exorbitada al tabac. Quan va canviar les cigarretes pels xupa-xups ja era massa tard. Dels tres, de ben segur que el més senzill i discret és en Leo. El temps situarà cadascú al lloc que li pertoca…

…Ara bé, retornant al “Pelusa”, fent un rodolí clavat, “Maradona no deixa d’ésser un Déu de fang, insalvable mitjançant la Metadona”. En qualsevol cas, que la terra li sigui lleu! Els qui hem tingut la sort de veure’l fer entremaliadures màgiques amb la pilota, ja vàrem passar el seu full fa molt de temps, sense pena ni glòria.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar