Eleccions al Parlament

Multipartidisme i 'bigrupisme'

Eleccions al Parlament de Catalunya. Eix

Eleccions al Parlament de Catalunya. Eix

8 partits polítics al Parlament català i, tot sembla indicar-ho, una legislatura complicada que caldrà veure si els partits volen mantenir o finiquitar a la primera de canvi. I no sols els partits catalans i en l’àmbit català. Ja es comenta si, aprofitant el desgavell de la dreta, el PSOE pot encetar un procés electoral a Espanya per veure de millorar els seus resultats i reduir les seves dependències externes.

Però, temps hi haurà per veure com responen a la nova situació els nostres polítics. Per ara, el guanyador Illa ja ha proclamat a bombo i plateret que no te ganes de fer com Arrimades a la passada legislatura i deixar passar el seu torn. Altra cosa serà que aconsegueixi els vots necessaris per la seva investidura, partint com ho fa dels 33 escons i havent d’arribar, en primera votació, als 68. Mentre, Junts per Catalunya s’ha afanyat a dir que l’independentisme ha superat el llindar del 50% de vots. Amagant la decepció del nivell de participació a les urnes. Un contraatac que promet ocupar planes de diari i Telenotícies. Sobretot perquè els socialistes semblen donar per fet el suport de ERC a Catalunya, subsidiàriament al que els dona a Madrid. Però també perquè els independentistes no paren de transmetre el missatge que les idees de Junts per Catalunya i de la CUP respecte al futur del país son equiparables i que ERC ha de combregar monolíticament amb elles.

D’aquí que vulgui fer una reflexió d’abast més general sobre com governar un país amb un parlament que reuneix vuit forces polítiques, algunes dividides internament en faccions que no s’estan de mostrar les discrepàncies i lluitar per quedar-se alguna etiqueta en exclusiva.

El primer que cal constatar és que governar en un escenari com aquest, reclama aliances i pactes. Uns acords que, en un ambient crispat i egòlatra com el nostre, només semblen possibles amb els més propers. Amb els que compartim idees bàsiques que sols reclamen acordar els detalls del “com”, donat que el “què” és coincident.

Però això té un inconvenient. Amb la crispació i la lluita pel poder, els partits tendeixen a “impermeabilitzar-se”. A tancar els seus programes i radicalitzar-los, en un esforç per mantenir -si més no en les formes- les diferències amb els demés. Són doncs presoners d’un dilema. Si volen manar han de cedir. Fer-se permeables als veïns. Un fet vergonyant que intenten compensar fent-se més impermeables als “no veïns”. I convertint el multipartidisme en un “bigrupisme” com el que fa que a Espanya fiquem en el mateix sac al PP, Ciutadans i Vox.

Un “bigrupisme” que també planeja sobre Catalunya, separant els grups polítics en independentistes i espanyolistes (constitucionalistes si ho voleu endolcir). De fet, la tendència a demonitzar l’intent de Podemos d’acostar-se a l’independentisme federal o el de ERC d’obrir camí cap a una independència futura que passi per una dependència transitòria, respon a aquesta dinàmica de “bigrupisme” que condemna al fracàs qualsevol tercera via que es vulgui intentar per esquivar, en el nostre cas, la qüestió identitària.

Dic això perquè, mentre escrivia, m’ha vingut al cap l’intent fallit de Rosa Diez, amb el seu partit Unión, Progreso y Democràcia, per superar la impermeabilització entre dreta i esquerra. De la mateixa manera que, quan he sentit els resultats de Ciudadanos a les eleccions catalanes, he començat a cantar les absoltes per l’aposta de Ribera que intentava ser tres dies de dretes, tres dies d’esquerra, i el setè dia descansar.

Sembla doncs que, agradi o no, estem condemnats al “bigrupisme”. I si aquest “bigrupisme” fos clar, encara podríem fer alguna cosa. Però sovintegen les proves que la claredat no interessa. Per exemple. Formuleu-vos, amb tota la sinceritat possible, dues preguntes: Les CUP son realment independentistes?. El PSC-PSOE és realment independentista?.

I aleshores jo us pregunto: Perquè les primeres sí i el segon no? No seria més ajustat dir que tots dos son “independentistes amb condicions”? Unes condicions o principis diversos que, en el fons, son els que originen el multipartidisme. Perquè no son temporals i, per tant, acomodaticis. Potser aniríem millor si ens guiessin principis i no interessos.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!