Política

‘Eppur si muove’

Escultura d'Alexander Calder,. Eix

Escultura d'Alexander Calder,. Eix

Quan Galileo Galilei va sortir del tribunal de la Inquisició on havia abjurat de la seva teoria heliocèntrica i, tot donant un cop de peu a terra, va pronunciar la frase de l’encapçalament, sabia molt bé que, per més que el tribunal s’entestés en atribuir a la Terra el punt central de tot l’univers, ni això es faria realitat ni els planetes del sistema solar deixarien de desplaçar-se al voltant de l’estrella central, el Sol, seguint unes pautes que mantenien l’estructura del conjunt estable malgrat els seus moviments interns. Com en un d’aquells mòbils de l’Alexander Calder que ens meravellaven a meitats del segle passat -i ho segueixen fent avui- demostrant un equilibri recuperable però, al temps, una inestabilitat extrema que fa que qualsevol canvi, per petit que sigui, d’una de les seves parts, repercuteixi en el conjunt, modificant temporalment la imatge global i la posició de totes les parts que, lentament, aniran tornant a la seva posició inicial.

Un símil, el del mòbil, del que hauríem de retenir el fet que cap de les parts és més o menys important que les altres, potser exceptuant el clau que el manté penjant del sostre i que, si considerem el conjunt de l’univers o un sistema flotant, no existeix.

D’aquí que, quan pensem globalment en alguna situació, hauríem de tenir clar que cap implicat té un paper central i decisiu. Que pot ser més gran i aparatós, però que, en qualsevol cas, l’acció de tots els altres, uns a favor i altres en contra, compensarà la seva influència desestabilitzadora tot tendint a recuperar l’equilibri original.

En el cas del nostre estat, aquest equilibri global està clarament afectat. I així estem. Tothom estira per un costat o altra. Europa intenta sacsejar-nos perquè resolguem d’un cop el vesper dels presos polítics i els exiliats. El PP està a mata i degolla amb el malson dels indults i les amnisties. El PSOE sembla que no sap com treure’s de sobre la taula de negociació amb Catalunya mentre aquí, amb diversos matisos, tothom malda per mostrar-se com el millor i el més fiable, si cal, enfrontant-se als seus aliats. Tot és pura víscera en estat d’exaltació que no para de fer bellugar el mòbil de Calder

Però els ciutadans que reflexionem una mica, tenim la mosca a l’orella. Perquè, agradi o no, intuïm que tot aquest remenament pot ser una maniobra per tapar algunes vergonyes que, implacables, van sortint a la llum.

La més cridanera, la implicació de Maria Dolores de Cospedal i el seu marit en el embolic de la caixa B del PP. Amb la confirmació d’actituds clarament delictives que els haurien de fer seure al banc dels acusats per explicar, entre altres coses, que saben d’aquella famosa “indemnització en diferit” que va beneficiar al senyor Barcenas.

Però tampoc hauríem d’obviar les cada cop més evidents baralles interns en el PSOE, que han culminat amb el retorn als titulars de les vaques sagrades del partit, encapçalades per Felipe Gonzalez.

Sense menystenir els escàndols -curiosament també financers- que sobrevolen Unides-Podem des que Pablo Iglesias va fer el pas al costat. O les desavinences també cada cop més evidents, que es produeixen a Catalunya entre els tres partits de la coalició que acaba d’estrenar govern, i que tot fa pensar que aniran a més.

Però el curiós de tot això és que tots aquests problemes -els que ens afecten directament- es minimitzen o menystenen enfront la defensa de la sacrosanta unitat d’Espanya. Una unitat, però, que cadascú interpreta a la seva manera i, per tant, sense que l’acord sembli, per ara, possible. On queda aquella consciència -moneda comú durant la transició- que Espanya era una nació amb dos o tres territoris excepcionals que s’havien guanyat a pols un tractament diferenciat?. Una idea que, en aquell temps, s’acceptava com a estructura final un cop les peces del mòbil haguessin aconseguit l’equilibri.

Perquè les rebequeries de la Comunitat Autònoma de Madrid, el fantasma del proper congrés del PSOE on poden volar més ganivets que roses, l’evaporació més que segura de Ciutadans, la pèrdua d’altura del globus de Unides-Podem, el miratge de la taula de negociació de Catalunya, la fragilitat dels possibles indults o els recels pel destí final dels milions que ens enviï Brussel·les, no paren de sacsejar el mòbil mentre els Galileus d’avui, en comptes d’acceptar que tot bellugarà durant una bona estona, s’esforcen només en afirmar que tot plegat és culpa del rival de l’altra acera. Tot acompanyant el seu cop de peu a terra amb un crit de “Eppur non si muove”.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!