Reflexions culturals

Separar autor i obra

Roman Polanski i Woody Allen. EIX

Roman Polanski i Woody Allen. EIX

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Si podem o no separar autor i obra és un dels debats que la societat no és capaç de resoldre, i assetja al món de l'art cada vegada que Polanski estrena una nova pel·lícula. Moviments com el #MeToo i la publicació de les memòries de Woody Allen (que cap diari ha deixat de comentar), posen el tema sobre la taula.

Podem gaudir d'una obra d'art si l'autor és una mala persona? Aquesta és l'eterna pregunta. Però, abans d'abordar aquesta qüestió, posaré alguns exemples per entendre una mica millor les dimensions d'aquest dilema.

En primer lloc he esmentat a Polanski. Tothom coneix Roman Polanski. El director darrere de La llavor del diable, El pianista, Chinatown, L'oficial i l'espia... La seva impremta al món del cinema és innegable, havent-nos deixat clàssics que no passen de moda i pel·lícules mereixedores de premis de l'Acadèmia.

El que molta gent acostuma a oblidar és que aquest home és el mateix que va violar una menor en una sessió fotogràfica. Va tenir lloc a la casa de Jack Nicholson, quan aquest no hi era. Les fotos eren per a Vanity fair, i la noia, Samantha Geimer, tenia només tretze anys. Després d'aquest, altres casos d'abusos sexuals a menors per part del director han sortit a la llum. Va fugir dels Estats Units abans que el jutge dictés sentència; i ara, quaranta anys després, continua lliure i amb total llibertat creativa.

Podem entendre les seves pel·lícules com un tot independent dels crims de Polanski? O potser ara La llavor del diable pren un caire diferent? Es pot esborrar el paper que té aquest director a la cultura? Hauríem d'ignorar les virtuts de la seva obra?

Un altre cas és el de Woody Allen. Aquest és més controvertit i polèmic perquè hi ha més d'una versió, i la pugna entre les dues parts implicades encara continua vigent. Annie Hall, Manhattan, Mitjanit a París, A rainy day in New York... La seva meta de dirigir una pel·lícula per any ens ha brindat una extensa cinematografia i l'ha consolidat com un dels cineastes més importants. No obstant això, la seva relació amb Mia Farrow (l'actriu de La llavor del diable) i tot el que va passar després, l'ha convertit també en un dels personatges més controvertits.

Quan Farrow i Allen es van separar l'any 1991, el director va iniciar una relació amb Soon-Yi, la filla adoptiva de Farrow, qui llavors era major d'edat. Aquest és un fet que no va passar desapercebut, per la diferència d'edat i perquè Woody Allen havia conegut Soon-Yi des que aquesta era petita. Però això no va ser tot: un any després, segons el testimoni de Mia Farrow, Woody Allen va abusar sexualment de Dylan Farrow, la seva filla adoptiva, quan tenia només set anys.

Què podem fer en aquesta situació? Hauríem de deixar de mirar les seves pel·lícules tot i l'important paper que han tingut en el món del cinema? Ens hem de prendre la justícia pel nostre compte?

Però, i si et dic que Mia Farrow va tenir, entre adoptats i biològics 14 fills? I que d'aquests, dos la van acusar de maltractament i tres van morir en estranyes circumstàncies? T

am va ser adoptada per Farrow el febrer de 1992, i va morir l'any 2000, amb 21 anys, per una afecció cardíaca. Tot i això, un dels fills de l'actriu, Moses, assegura que la seva germana es va treure la vida després d'una discussió amb Mia Farrow.

Moses ha sigut l'únic que, al costat de Soon-Yi, que ha eixit en defensa de Woody Allen sobre les suposades agressions sexuals a Dylan, i també ha afirmat haver sigut víctima de maltractament per part de la seua mare adoptiva. Segons ell, Farrow colpejava regularment a alguns dels seus fills i no dubtava a arrossegar-los pel sòl i tancar-los en un bany o en un armari.

Entre les dates en les quals van ocórrer les morts de Tam i Thaddeus va morir Lark, adoptada en 1973. Lark es va independitzar sent molt jove, va tenir problemes amb les drogues, va contraure la sida i va morir en 2008. Els altres germans no s'han posicionat.

Pel que fa al cas de Dylan, els tribunals van acreditar la innocència d'Allen. El mateix director també ho ha negat tot en reiterades ocasions. Es va parlar d'una suposada manipulació de Mia Farrow cap a la seva filla a l'hora d'explicar els fets.

En un cas com aquest, on ni tan sols els implicats es posen d'acord, com posicionar-nos? Si les notícies que ens arriben de Hollywood només obeeixen als interessos del mateix Hollywood. Si decidim no separar autor i obra, hauríem d'escollir entre deixar de veure la filmografia d'Allen o la de Farrow, quan tots dos tenen pel·lícules memorables.

Què passa si ens perdem una obra molt bona per la informació esbiaixada que rebem? Seria just jutjar els autors quan no els coneixem personalment i som fàcilment manipulables? Només podem gaudir de les obres d'art quan l'autor és un sant que no ha trencat un plat a la seva vida? Quin és el límit del que es pot acceptar d'un autor?

Tenint en compte que l'art és una forma d'expressar-se i que una obra és l'expressió dels ideals, inquietuds, aspiracions i inseguretats de l'autor, com separar autor i obra? Si considerem les obres com a productes independents de l'autor, qualsevol ordinador podria fer art; i, tenint en compte que estem arribant a un punt en què els ordinadors poden escriure històries i cançons gràcies a algoritmes, i que a més les poden dissenyar perquè sigui exactament el que el públic vol, la figura de l'artista és prescindible en un futur. Un futur així, personalment, em sembla molt trist. Perquè l'art ha de ser autèntic, humà, i si esborrem a l'artista, prendria uns paràmetres molt diferents. Els diners han fet que les obres es vegin com a productes que han d'agradar al públic per ser rendibles, quan en realitat, l'artista no té el deure d'agradar, sinó el dret a incomodar, a reptar a l'espectador, a fer-li qüestionar-se els seus ideals i el món que l'envolta.

Hi ha gent que diu que l'obra pertany al públic. Llavors importa més la interpretació, el sentit que l'espectador li doni a una pel·lícula, que la intenció del director? No crec que aquesta pregunta es pugui respondre categòricament. No és més important una cosa que l'altra. La gràcia de l'art és que hi hagi una comunicació entre artista i públic. La intenció de l'autor és important, però evidentment cadascú rebrà l'obra a la seva manera. Però és aquesta connexió, la capacitat d'emocionar a l'espectador i fer-li sentir coses, l'objectiu de l'artista.

Estem limitant l'art? Sí, i és veritat que l'art no hauria de tenir límits. Però, deixa'm fer-te una altra pregunta: seria ètic, pel bé de l'art, per exemple, assassinar un actor en el rodatge d'una pel·lícula? Oi, que no? Perquè hi ha una cosa més important que l'art i són els drets humans. Aquest hauria de ser l'únic límit.

A més a més, el talent i la intel·ligència no otorguen dret. Una obra molt bona, no justifica accions menyspreables.

Per tant, si no podem esborrar la figura de l'artista, i hi ha un límit necessari en l'art, què hauríem de fer amb els artistes que atempten contra els drets humans? Hi ha qui diu que no hauríem de recolzar-los econòmicament, i que si volem accedir a les seves obres, hauria de ser de manera que no estiguem finançant-los. Però jo crec que hauríem d'anar més enllà. Els diners no són el més important. L'art és l'important, i l'art és comunicació. Llavors, si volem deixar de banda a aquests artistes, el que hauríem de fer és no escoltar el que tenen a dir. No mirar les seves pelis, no llegir els seus llibres, no rebre el seu missatge. Perquè l'art és la manera en què ens expressem i intentem entendre el món, i una eina indispensable per construir una societat més comprensiva i respectuosa. Llavors, com que l'art és etern i nosaltres no; perquè no ens detenim a escollir quines veus volem escoltar?

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local