Reflexions

Pensar o no pensar

Pensador. Auguste Rodin

Pensador. Auguste Rodin

Els que ens hem passat la vida intentant fer pensar als alumnes, sabem perfectament que, com en la dita castellana aquella de “no es oro todo lo que reluce”, el pensament és una cosa força complexa que, segons els experts, té tres fases. L’astorament, la curiositat i la reflexió. I que, quan aquestes tres fases es fan, i a més es fan correctament, el resultat és una conclusió que, o bé reforça el nostre ideari o, fruit del qüestionat, el modifica en major o menor grau en una determinada direcció i sentit.

És justament la tercera d’aquestes fases la que ens diferencia de la resta d’animals. Uns éssers vius que també s’astoren (com quan un gos ensuma una capsa i aquesta es dispara, fent sortir un ninot) i encurioseixen (com quan el gos, refet de l’ensurt, torna per ensumar, encuriosit, la capsa oberta). Però el gos, d’entrada, serà incapaç de treure cap conclusió del que li ha passat. Només la reiteració del fet li arribarà a generar un aprenentatge que modifica el seu comportament en forma de prevenció. O atracció si el que surt de la caixa és una llaminadura. Aquesta resposta més o menys reiterativa la podem titllar doncs d’automàtica. No modulable.

Nosaltres tenim la capacitat (no vol dir que l’exercim) d’anar més lluny. D’aprendre a resoldre problemes viscuts i a buscar-los solució. I tot gracies a aquesta tercera fase. La reflexió.

Però encara hi ha més. Les nostres habilitats ens poden permetre reflexionar sobre problemes no viscuts en primera persona. Problemes que veiem que altres éssers pateixen o fins i tot problemes que ens son transmesos a través d’una cosa tan abstracta com el llenguatge amb el que ens comuniquem.

I aquí és on es pot copsar en tota la seva magnitud la importància del fet de poder reflexionar. I del poder que pot arribar a tenir la capacitat d’algú d’impedir-nos reflexionar, convertint-nos en aquell gos que, astorat, s’acosta encuriosit a ensumar la capsa i veure que passa.

Perquè quan això es dona, les opcions de modificar el nostre ideari es limiten a les que el poderós inculca, de forma més o menys hàbil i evident. Si els alumnes als que al llarg dels segles s’ha transmès coneixement, no haguéssim tingut capacitat de reflexió, la terra seguiria essent plana i els reis seguirien essent-ho “per la gràcia de Deu”.

Permeteu-me que reprengui el fil del que plantejava fa dues setmanes sobre l’evolució de la monarquia fins arribar a la República. Un procés en que es veu clarament com hem passat (no tots encara però tot arribarà) d’una situació similar a la dels animals (del rusc d’abelles a la manada dels lleons) a la democràcia, gràficament definida per la frase “un home, un vot”.

Els animals tenen un cap a qui tots obeeixen cegament. Els més evolucionats, amb un mecanisme afegit més o menys permanent de renovació de la jerarquia, a través de la lluita periòdica dels mascles dominants. Els humans -una bona part si més no- han ritualitzat, gràcies a la reflexió i aplicació de les millores pensades, les lluites pel poder en forma de eleccions.

Però, fruit de la perversió de la reflexió, també han generat mecanismes per impedir-la en el comú de la gent. Alterant i manipulant fins i tot les dues primeres fases.

No em negareu l’existència d’un astorament induït. La manipulació de les informacions per decantar-les cap a detalls morbosos o cridaners que, com els arbres, ens impedeixin veure el bosc, ens posa davant del nas fets que criden la nostra atenció. Destacant, per exemple, el saqueig econòmic del rei emèrit (que jo no dic que no sigui important), tot amagant -per exemple- el seu rol en els fets del 23-F.

Una tàctica reforçada per una curiositat igualment induïda que, per exemple, ens fa saber diàriament l’agenda de la casa real però sense informar de les despeses que a altres instancies del poder es controlen i fins i tot, si han estat malversades, s’exigeix reposar-les a costa del patrimoni personal del malversador.

Amb tot això es busca i aconsegueix, com en l’exemple que tants cops he utilitzat, que la gent miri encuriosida el dit de colors que assenyala on hi ha la realitat del problema. El moll de l’os. El quid de la qüestió. O, el que és el mateix, el narrador que ens dona la versió oficial -la que convé al poder- del que ens ha astorat. Mentre al seu voltant peten coets i s’encenen llums de colors. No fos cas que algú tingués la temptació de reflexionar. O fins i tot, simplement, de pensar.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!