Literatura

L’últim traginer

Coberta de 'L’últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d’Aran' de Josep Maria Espinàs. Eix

Coberta de 'L’últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d’Aran' de Josep Maria Espinàs. Eix

L’any 1956 els escriptors Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela  van fer un viatge a una part del Pirineu de Lleida. Els acompanyaven també Felipe Luján i José Luis Barros. D’aquell viatge en va sorgir un llibre que amb el temps s’ha convertit en un clàssic “Viatge al Pirineu de Lleida”. Una visió sagaç i poètica del nostre majestuós Pirineu” que va ser editat per l’editorial Biblioteca Selecta a l’any 1957. El llibre relata aquell viatge però ho fa com si  Espinàs viatgés sol i sols en el capítol de la Bonaigua apareixen els seus acompanyants. Així ho havien pactat amb Camilo José Cela. El llibre va acumular moltes edicions i va ser un èxit. Més endavant se’n va fer una reedició amb un canvi de títol A peu pel Pallars i la Vall d’Aran per posar-hi un títol que lligués amb un seguit de “Viatges a peu” que va publicar Espinàs durant uns anys.

Ara quan s’ha complert els seixanta cinc anys d’aquella primera edició l’editorial La Campana fa la reedició de la col·lecció A peu començant pel del Pirineu de Lleida sota el títol de L’últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d’Aran.

El llibre ens fa viure i ens descobreix el territori d’una manera molt planera, com si nosaltres compartíssim camí, Espinàs es fixa i es centra en la vida, costums i percepcions sobre les persones i espais  que es va trobant. L’escriptor a través de la seva mirada i percepció ens endinsa en el món que va vivint. La lectura actual ens fa tornar a un Pirineu, potser ara excessivament bucòlic, però d’una duresa existencial molt alta.

Josep Maria Espinàs és un dels escriptors més prolífics i reconeguts de la literatura catalana. Es va iniciar com a novel·lista, gènere en què va obtenir els premis Joanot Martorell i Sant Jordi. També va guanyar el Víctor Català per a llibres de contes. Més endavant va tornar a la ficció amb la novel·la Vermell i passa i el llibre de narracions Un racó de paraigua. Ha fet una singular aportació a la literatura de viatges amb nombrosos recorreguts a peu per diferents territoris de Catalunya, Castella, Andalusia, Galícia, el País Basc, el País Valencià i Mallorca, entre d’altres.

Entre els seus títols més destacats sobresurten tres llibres de contingut autobiogràfic: El teu nom és Olga, traduït a vuit llengües, llibre dedicat a la seva filla, El nen de la plaça Ballot i Inventari de jubilacions. S’hi han sumat Temps afegit, breu creació literària de moments diversos que pot ser considerada un autoretrat; Relacions particulars, un relat del tracte personal que ha tingut amb Cela, Pla, Delibes, Sagarra, Foix i Espriu; El meu ofici, una incisiva reflexió sobre la relació entre l’ofici d’escriure i la societat, I la festa segueix i A ritme del Temps, que continuen la línia literària autobiogràfica de Temps afegit. A més d’aquests títols cal destacar Entre els lectors i jo, una mostra suggestivament comentada de les cartes que ha rebut, i Una vida articulada, una selecció dels textos que Espinàs ha publicat diàriament durant més de 35 anys a l’Avui i a El Periódico. També s’han recollit en llibre-CD, amb gran èxit, Les 26 cançons infantils.

Josep M. Espinàs ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Espinàs va ser impulsor de la Nova Cançó i va formar part del grup Els Setze Jutges.

Com es diu s la contraportada del llibre: L’últim traginer ens transporta a un temps en què el Pallars i la Vall Aran no tenien estacions d’esquí i els guàrdies civils anaven amb bicicleta. A través d’aquesta crònica, Josep M. Espinàs reviu uns fets, uns personatges i un paisatge que avui ja formen part del passat, però que l’autor manté vius per sempre a través del seu testimoni.

I així és, el viatge comença a la Pobla de Segur i acaba al Pont del Rei, un pont sobre el riu Garona que marca la frontera amb França a la Vall d’Aran.

Cada un dels capítols correspon a un tram del camí. D’on surt fins on arriba amb tot un seguit de reflexions, sobre les construccions o el paisatges, alguna entrada en elements de la història patrimonial o de les diverses valls i especialment les aturades a les fondes i les viandes que hi poden menjar. També la condició humana amb l’aparició de personatges que al llarg del recorregut mereixen una mica més d’interès.

Un retrat humà del territori, les seves valls, les seves esglésies, la seva vida. Tot plegat fa que en el seu moment el llibre tingués un gran interès perquè gairebé va fer descobrir un Pirineu allunyat de la capital en l’època en que els viatges eren poc habituals per la majoria de la gent. Ja s’esmenten alguns turistes i algun autocar davant d’alguns hotels, però la majoria de la gent encara es guanya la vida en el treball del camp i amb l’explotació del boscos.

Vist en la distància, i si es coneix una mica el territori, el llibre és un relat retrospectiu que s’afegeix als coneixements que un pot tenir de molts indrets que avui tenen una clara presència en les guies turístiques.

Espinàs fa el recorregut a peu, defuig possibilitats de fer-ho en autobús o camions, a peu trepitjant els camins antiquíssims que malgrat que avui ja hi ha bones infraestructures continuen existint i continuen essent resseguits per molta gent que com Espinàs volen copsar el que passa per aquest camins, quina gent hi ha als pobles i com es manté la vida de molts petits nuclis, on sembla que la tranquil·litat i el pas pausat del temps s‘hagi aturat.

Rellegir de nou o llegir per primera vegada aquest llibre de la caminada és refer itineraris, que en part modificats, encara ens poden continuar donant una imatge del món rural que ja s’ha perdut però que va tenir molta importància cap els anys 50 i 60 i que vencent les precarietats acumulades ha sabut projectar-se fins els nostres dies, perdent potser un bucolisme fàcil, però guanyant en moltes altres coses.

Espinàs fa ofici del caminar, del trepitjar territori i ens ofereix un llibre amb molta informació i també amb ànima donant molt valor als aspectes humans dels territoris. Podia haver estat una guia turística però Espinàs ens fa redescobrir els valors dels relat senzill però carregat de sentiment i d‘ofici d’escriure.

Mol interessant després de més de seixanta anys de la seva publicació.

Cal llegir-lo en el context d’ara i no deixar-se emportar per la fàcil nostàlgia.

L’últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d’Aran
Josep Maria Espinàs
Editorial La Campana
Barcelona juny 2021

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!