Les lletres de la veritat

El que més em meravella
-el seu do més gran d’amor-,
és quan Sophia em desvetlla...

Joan Emili González

Una literatura no és completa, ni el cànon és inclusiu com pertoca en una societat pluralment i espiritualment culta, si no es contemplen amb atenció veus com la de Joan Emili González (Barcelona, 1945) en el seu llibre de poesia anamnèstica La veritat té set lletres (Editorial Comte d’Aure).

La vida espiritual com a via de coneixement és font de creació poètica perquè aquesta dimensió forma part de l’ésser humà, si bé, com diu el poeta Lluís Calvo al pròleg de La veritat té set lletres, «la poesia de Joan Emili González no entra pas dins els corrents que ara mateix imperen pel que fa el gènere». Retinguem la paraula imperen, perquè és definitiva per saber on farà èmfasi la crítica, l’acadèmia, els mitjans de comunicació.

Reporta Lluís Calvo en el seu pròleg (que significativament ha titulat Del poema com a restitució de l’esperit), una dada personal que pot il·lustrar la trajectòria tan silenciosa com intel·lectualment sòlida de Joan Emili González, el nom del qual va veure per primera vegada en la traducció que Josep Lleonart va fer del Faust de Goethe. González signava un extens pròleg sobre el significat espiritual, místic i alquímic de Faust. Cal recordar aquí que la literatura de Goethe té moltes capes de lectura, i que va ser Goethe qui va dir que «tot en la vida humana és símbol».

Cal fer memòria que no venim del no-res, ni en la vida ni en la literatura, i la mateixa paraula recordar ja té una gran significança en aquest llibre de poesia anamnèstica de Joan Emili González. El concepte anamnesi procedeix de Plató i fa referència a la capacitat que té l’ànima de recordar la seva essència que aquesta perd en entrar a un nou cos. Segons l’anamnesi no s’aprèn res de nou, sinó que a mesura que aprenem, o despertem a l’essència de la realitat potser fora millor dir, el que fem és recordar el que l’ànima ja sap per haver estat en contacte amb la idea corresponent abans d’encarnar-se en un cos. Així, doncs, la poesia anamnèstica vindria a ser una poesia del coneixement-reconeixement. Plató considerava l’anamnesi una filosofia al costat de l’amor i la dialèctica. L’anamnesi dona raó també d’aquells conceptes que provenen de la intuïció: un saber llamp, directe, sense filtres, com si s’encengués un llum en un quarto fosc: ah, és això, ens diem, i aleshores s’il·luminen els passadissos del laberint per accedir al centre, a l’ànima de la realitat i a la veritat del que som més enllà, o més endins, de l’aparença, de la màscara del jo que vela l’ésser veritable.

En el seu camí de recordatori del que l’ànima sap i es revela en la recerca, o en aquells moments d’epifania, de límpida intuïció de la realitat-veritat, Joan Emili González es recolza en els seus coneixements del gnosticisme. En el seu text Lluís Calvo dona unes claus de lectura per als lectors que s’acostin per primera vegada a aquesta cosmovisió espiritual, bo i sabent que per comprendre la cosmogonia gnòstica «és essencial referir-se a les tres hipòstasis divines: la Transcendència, l’Intel·lecte i la Saviesa». Un dels elements essencials per aquest acostament és la Saviesa, la Sophia o Shekinah, l’aspecte femení de Déu per tal com queda consignat que Ella ja hi era quan Déu va crear el món segons el relat bíblic. Ella, la Saviesa, és la mitjancera, el camí de la creació i del coneixement.

La veritat té set lletres, de Joan Emili González, és l’expressió poètica d’aquest camí de coneixement espiritual en el qual, i com ja havia dit Mestre Eckhart, si li fem lloc, si en som la matriu, el Salvador o el Crist neix dins nostre, ja que Ell és la Veritat i la Vida, com diu l’Evangeli.

En un petit text d’acompanyament a La veritat té set lletres, de Joan Emili González, jo mateixa he escrit: «En la poesia de Joan Emili González, ressona una veu antiga, un saber arcà que per la seva naturalesa és i representa alhora el temps i el no-temps. De natura espiritual, aquesta veu es manifesta diàfana de llum en una poètica que és una via de coneixement de l’essencial: la veritable saviesa que ressona en l’ànima desperta perquè s’hi reconeix».

«Cal advertir, això no obstant, que avui dia la senda que ens proposa Joan Emili González és ben heroica. Tot conspira, en efecte, contra l’esperit, contra l’intel·lecte, contra la saviesa. Els qui remenen les cireres ho saben prou bé i ens distreuen amb fal·làcies  del consum i de la por», escriu Lluís Calvo. Jo encara hi afegiria que també distreu la golafreria de l’ego, que com més espai ocupa en l’ànima més prim es fa el camí per on flueix l’esperit en contraposició de l’esperit humil i l’altruisme franciscà que destil·len els poemes de Joan Emili González, poemes que toquen el més profund de l’ànima: «Joan Emili toca algo inefable con sus versos. Araña el alma de quien los lee, les provoca esa extraña desazón que precede a toda epifanía, cuando el alma comprende que el mundo y sus expresiones son sagradas. Cuando recuerda», escriu Javier Sierra en el seu text-preàmbul a La veritat té set lletres, de Joan Emili González.

L’ésser humà reconeix la veritat quan la seva ànima recorda la seva essència divina, la llum que Arnau de Vilanova en el seu Discurs sobre el nom de Déu, descriu d’aquesta manera: «Així, havent-me mirat el Senyor amb misericòrdia, la vaig examinar clarament en la meva ànima i en endavant no es va separar dels meus ulls, doncs qualsevol cosa que veig corporalment se’m fa present als ulls de l’ànima».

Vivim en el Kali-yuga, l’era fosca del ferro segons la cosmologia espiritual hindú, i que en els últims decennis s’ha enfosquit i espesseït encara més, i és així com ens hem anat allunyant de la memòria de l’ésser que som de veritat (la veritat intrínseca de la cada ésser humà, no el de l’aparença), i la poesia que el manifesta s’ha anat fent invisible pel camí, no perquè no se n’escrigui sinó perquè es minoritària i tan discreta, no fa gens de soroll, el terrorisme espiritual dels nostres temps, com deia en una entrevista Pablo d’Ors. «Però tot plegat importa poc si ens hem decidit a fer la sendera. Perquè la veritat té set lletres, com l’esperit», escriu Lluís Calvo.

Sí: Veni Creator Spiritus (Vine Esperit Creador), himne litúrgic del segle IX que es canta en la festa de la Pentecosta, quan l’Esperit Sant, o la Sophia o Saviesa de Déu, quan el seu Amor davalla sobre Maria i els Apòstols, i sobre nosaltres quan ens constituïm en el seu receptacle, en el seu calze.