Diàleg amb el fill imaginat

Poderosa és la literatura, ja des dels temps en què grans i mainada escoltaven històries a la vora del foc en una nit tranquil·la, o de tempesta, com s’esdevé en la narració traduïda per Albert Pejó, La volta de l’oca (Edicions Bromera), l’autor de la qual és aquest gran escriptor que és Erri De Luca (Nàpols, 1950).

En una nit en la qual un llamp ha interromput el corrent elèctric, un home que estava rellegint la història de Pinotxo davant de la llar de foc, de sobte sent la presència del fill que no ha tingut. El fill no se li apareix d’infant sinó ja d’adult: és algú amb un caràcter fet amb el qual el narrador parla, i que en un determinat tram del relat el jove pren la veu i es relaciona amb el pare en un diàleg imaginat.

«No sé de quina mare podies venir al món, fill que no et puc anomenar fill meu». Així s’inicia un llarg monòleg en l’home que en un moment determinat de la nit troba correspondència en la veu del fill que el qüestiona des de molts punts de vista personals, biogràfics, però també literaris, ja que l’acusa de creure’s la seva pròpia ficció: «Parles de tu a tu amb tu mateix i fins i tot t’ho creus, no ets conscient de viure una ficció literària», a la qual cosa el narrador, sàviament, respon: «Parlo de tu a tu amb una de les parts de mi mateix. Sóc més nombrós que un simple dos», donant la clau d’interpretació d’una gosada proposta literària com La volta de l’oca, una història escrita amb la solidesa i alè poètic que caracteritza l’estil narratiu d’Erri De Luca.

L’escriptor De Luca és més que dos, en efecte, des del moment en què es desdobla en el fill, però també en la memòria dels seus pares, les portes d’entrada a la vida a la qual el fill no ha arribat més que en la imaginació creativa de l’escriptor, si bé tal vegada aquesta és una forma de vida: la vida literària, per més que el fill li qüestioni aquest camí per arribar a explicar-se a través de la consciència personal, ja que el fil conductor del monòleg-diàleg de La volta de l’oca és la narració de la vida del narrador-autor.

A través d’un relat de ficció Erri De Luca desplega el relat de la seva infantesa, les relacions sentimentals i afectives, les seves afeccions, com la muntanya i l’estudi de la Bíblia, la paternitat que no va arribar per causa d’una vida nòmada i atribolada per mor del seu compromís social polític, i la lectura i l’escriptura que finalment donaran cos artístic a una trajectòria que el narrador va posant sobre la taula, i el tauler de l’oca és la metàfora perfecta, ja que el joc de l’oca té pautes determinades, però a cada tirada l’atzar condiciona el camí fins arribar al centre, també determinat, però mentrestant pot passar qualsevol cosa. Aleshores, en una nit de tempesta, a les fosques i davant d’una llar de foc, tota una vida passa per davant dels ulls en la figura interior de la memòria entrellaçada en la figura projectada d’un fill imaginat.

El fill imaginat és un interlocutor impossible, però eficaç quant a mirall creatiu que retorna el que el narrador sap i el que no sap, però imagina a través del fill: una continuació de la seva persona que només pot ser literària i que fa dir al narrador-escriptor Erri De Luca: «Fill, tu no ho reconeixes, però jo sí. Aquest vespre pots dir: jo soc. Ets present i tens més futur que jo». I és que «les paraules són l’instrument de les revelacions», tal com creu, i manifesta, Erri De Luca tot al llarg, ample i fons de la seva literatura que, una vegada més, amb La volta de l’oca confirma el seu indiscutible talent.