Política

Cara i creu

Laura Borràs. Eix

Laura Borràs. Eix

Una, la decisió més o menys sobtada i obligada del premier britànic Boris Johnson de deixar les regnes del partit tot mantenint les del govern fins que el conservadorisme britànic designi el seu successor. L’altra, la tossuderia de Laura Borràs de mantenir-se en el càrrec de presidenta del Parlament plantant cara, de forma més o menys sibil·lina, a les decisions dels òrgans judicials superiors respecte al vot delegat de Lluis Puig i la seva pròpia imputació per uns fets succeïts abans del seu nomenament i aparentment fora de la política que, segons alguns, l’inhabilitarien de manera més o menys automàtica. Cara i creu d’unes actituds polítiques que, pel que sembla, contraposen el bé polític i públic (cas de Johnson) amb el bé partidista i privat de l’altre cas.

Perquè, en el cas de Johnson, sembla que els polítics que l’envolten no estan disposats a acceptar accions i actituds reprovables d’ell, en nom dels principis de governabilitat. Per això, molts alts càrrecs i alguns ministres, han demanat obertament la seva dimissió o el seu cessament i han acabant presentant la seva pròpia. Però el que em sembla més rellevant és que, superat un cert llindar de pressió que el propi Johnson reconeix, el primer ministre i secretari general del partit conservador ha posat la seva persona i càrrecs a disposició del partit i el país, deixant la secretaria general i mantenint-se formalment com a primer ministre fins que algú (la reina?, el Parlament?, el partit conservador?) nomeni el seu successor. Amb la qual cosa demostra, en principi, una voluntat de servei força llunyana a la que els altres “vells europeus” practiquen. Com aquella sonada marxa vergonyant de Rajoy del Parlament espanyol mentre es votava la seva censura. Johnson -el temps dirà si per fer una neteja que l’exoneri o per pilotar el vaixell en el seu rumb- es manté al pont de comandament i, pel que sembla, preparant el traspàs de poders.

L’Europa del sud és una altra cosa. Ho demostra que la majoria de càrrecs, dimissionaris o dimitits, deixin al seu futur successor una situació embolicada i un entorn crispat. Perquè el més habitual és abandonar el càrrec polític públic, però seguint intentar tibar el màxim de fils possibles dins del partit per garantir-se una certa immunitat, quota de poder o respecte pòstum. D’aquí l’exemple de Laura Borràs que he triat per contraposar-lo al de Boris Johnson.

Perquè, al meu entendre, qualsevol situació política no deixa de ser un reflex de la situació social (o viceversa) i els fets que ocorren en política tenen un equivalent en la societat. Per això un país/estat pot ser comparat força significativament, per exemple, amb una família.

Amb una cara i una creu exemplificades en la família protestant i la família catòlica. La primera, amb un pare poderós i autoritari, una mare submisa i feinera, uns avis respectats però amb poca capacitat d’intervenció, i uns fills que sovint es revolten contra els pares. La segona, per contra, sol tenir uns avis que mantenen bona part d’un poder que el pare, aparentment, exerceix, encara que mostrant-lo especialment en la relació amb la mare i, sobretot, amb els fills, sotmès com està a la tirania dinàstica. Dos models basats, respectivament, en l’autoritat i la llei el primer i en la seducció, maniobra o interpretació interessada el segon. Com ho corrobora la importància de les maniobres parlamentàries a l’Europa del nord, enfront la de les maniobres d’alcova a tota la història de l’Europa del sud.

Per això, mentre a Gran Bretanya els ministres del propi govern demanen que plegui el seu cap, els d’aquí segueixen defensant al seu a capa i espasa, fins i tot des dels partits col·ligats amb ell o que simplement li donen suport puntual.

Una diferència que es manté al llarg de tota l’escala de poder. Perquè, mentre a Escòcia, els partidaris de la independència ja han anunciat la data del referèndum (el segon, no ho oblidem), nosaltres seguim marejant la perdiu de la taula de diàleg o ensenyant la poteta del vot delegat del diputat Lluis Puig. Sembla clar que nosaltres, com a bons membres de l’Europa del sud, som més partidaris de l’alcova, tancada i secreta, que del Parlament, obert i públic.   

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!