Dos botons de mostra

En poso dos perquè ningú pugui dir que em fixo en un detall concret de la nostra actualitat política. I vull deixar clar que han estat els dos primers que m’han vingut al cap. Amb ells intentaré fer evident que el que ja he dit altres vegades. Que tan important és el què com el com, a l’hora de somniar en un món millor, més just i més solidari.

Per això he agafat dos exemples força diferents i d’un àmbit poc coincident. La sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei de terminis de l’avortament del govern de Rodríguez Zapatero del 2010 i el judici de la ex-presidenta del Parlament català Laura Borràs per les irregularitats de contractació tot fraccionant contractes en benefici d’un amic, quan estava al davant de la Institució de les Lletres Catalanes, entitat autònoma del Departament de Cultura.

El primer intenta transmetre la idea que, finalment, després de tretze anys que el recurs presentat a aquella llei pel PP, tombés de taula en taula i de despatx en despatx, la renovació d’una colla de membres d’aquell tribunal els ha tret la son de les orelles i en dues setmanes el problema ha deixat d’existir. Malgrat aquesta intenció evident, la lectura acurada de les informacions dóna una altra idea. El ponent a qui li havia tocat proposar la sentència, el senyor Enrique Arnaldo -pertanyent al dit “sector conservador”- va veure rebutjada per 7 vots a 4 la seva proposta i, aleshores, va renunciar a seguir intentant redactar-la, responsabilitat que ha estat transferida a la vicepresidenta del tribunal -membre del sector “progressista”- que ha promès fer-la en un mes i presentar-la a aprovació. Per tant, dir que el problema està resolt, és relatiu. Pressuposa que el tribunal mantindrà el resultat de la votació i, per tant, prejutja la decisió sobre aquesta proposta de la vicepresidenta. Si aquesta primera sentència ha tardat tretze anys en ser votada, res impedeix que la segona pugui seguir el mateix camí. Perquè, si reflexionem una mica, veurem que el problema no ha estat la llei, sinó la poca diligència del tribunal en resoldre aquella queixa del PP. Per tant, si algú decideix emprar la famosa frase de l’alcalde de Jerez per valorar aquest botó, ha de tenir clar que el seu retret no va per la justícia sinó pels jutges.

El segon botó és el contrari. Mostra clarament la intenció de culpar uns executors, però obviant que és justament la llei qui els permet fer la “trampeta”. Perquè els diners de multa que sembla que volen imposar als encausats i els anys de presó i inhabilitació, son per haver fet quelcom que la llei, en principi, no sembla prohibir explícitament. Fraccionar en un total de 18 contractes els 300.000€, diversos encàrrecs de la Institució de les Lletres Catalanes per poder-los deixar per sota del llindar de 18.000€ que fa que siguin considerats “contractes menors” i, per tant, només hagin de ser acompanyats per altres 2 ofertes d’empreses similars. Un “modus operandi” que, si fem cas del que expliquen els experts, està d’allò més estès en la nostra societat de la que -ai, las!!- el món de la cultura oficial també forma part. El tribunal ho escatirà.

Però més enllà del que digui el tribunal en aquest cas, el que sembla evident és que, aquí també, el que falla son els procediments. O, per ser més precisos, el control sobre la correcta aplicació dels procediments. Perquè, començant pel primer botó, com es pot justificar que una sentència estigui pendent de resolució durant tretze anys? És que els recursos presentats no tenen un registre d’entrada i es resolen seguint la tanda? O és que durant tretze anys no han dictat cap més sentència? A més, resoldre ara, en una setmana, allò que ha estat pendent tants anys diu molt poc i dolent dels encarregats de vetllar per l’eficàcia de l’organisme responsable.

Passant al segon botó, la reflexió és molt similar. Perquè, puc entendre que en temps de “manguitos” i calculadora de “manivela”, es mirés de fer més suportable la feina de comptables i interventors, però ara que la intel·ligència artificial permet seguir el rastre d’un euro, no crec que hi hagi excusa per no aplicar-ho a la gestió i control de la despesa. Sobretot quan aquesta es pública i, per tant, més aviat justa d’armilla. 

O potser l’exigència de rendibilitat i economia només està pensada per fer rendir més i millor als treballadors?