La baula feble

És de sobra conegut i de pura lògica, que en qualsevol cadena hi ha sempre una baula més feble. Una anella per on, si tibem la cadena amb prou força, acaba petant la continuïtat i provocant un problema. Però també hi ha un parell de supòsits que condicionen el seu correcte funcionament. El primer, el que dona per sabut i cert que totes les baules son iguals i, per tant, ofereixen la mateixa resistència al trencament. Una condició que no sempre es compleix i que, si volem mantenir la màquina en bon estat, obliga a la revisió periòdica de la cadena per detectar baules afectades. El segon, el que pressuposa que totes les baules de la cadena estan sotmeses al mateix esforç o tensió i, per tant, no existeixen zones més castigades i, cas de ser-hi, obliguen a reforçar-les per garantir el correcte i durable funcionament.

El model que us acabo de plantejar pot ser, al meu entendre, perfecte per reflexionar al voltant del judici que acaba de tenir lloc sobre la suposada concessió de projectes per part de la Institució de les Lletres Catalanes presidida en aquell moment per la senyora Laura Borràs, posteriorment presidenta del Parlament de Catalunya i membre políticament significat de Junts per Catalunya.

Perquè allà, com en totes les institucions i d’acord amb el que mana la llei i proposen els mecanismes de funcionament, hi havia una cadena d’actes -un procés- que es posava en marxa quan es descobria una mancança o una necessitat.

Un cop diagnosticada aquesta, els serveis de la pròpia institució concretaven l’anomalia i allò que calia fer per esmenar-la, proposaven les accions necessàries, en demanaven un pressupost d’execució a un cert nombre d’empreses (generalment tres) i, rebuts aquests, resolien -cal pensar que amb la supervisió dels càrrecs responsables, inclosa la directora- atorgar l’encàrrec al projecte més econòmic o millor en termes de resolució o terminis d’execució. Però el lògic seria pensar que la feina de l’organisme no acabava aquí. Que hi havia una supervisió periòdica durant l’execució i una verificació final dels resultats de l’execució del projecte.

Però, curiosament, tot l’enrenou que s’ha creat al seu voltant, de moment, obvia aquesta segona part del procés. Sabem d’uns encàrrecs i d’uns pressupostos suposadament “viciats” que fan sospitar de maniobres corruptes per afavorir una de les opcions. Però no sabem si els projectes atorgats van complir els seus objectius, si s’ajustaven al que es demanava al projecte, si van complir els terminis.... De què estem parlant, doncs?

Perquè tot sembla indicar que el que s’intenta demostrar és que la senyora Borràs era la baula més feble de tota aquesta cadena. La que, des de la seva autoritat, va cedir davant les pressions d’aneu a saber qui, que volia aconseguir beneficiar-se de certs encàrrecs prou remunerats i còmodes com per arribar a fer alguns tripijocs per poder aconseguir-los.

Evidentment, no era l’única baula implicada. Però sembla clar que els altres inculpats estaven relacionats o depenien d’ella i, per tant, podia aplicar-se el vell aforisme de “qui paga mana”. D’aquí que s’hagi concentrat, a qualsevol preu, tota la pressió sobre ella, convertint-la en la baula protagonista de tota la trama. Recorrent fins i tot a la traïció de les altres baules implicades (suposadament de forma solidària) a canvi d’una reducció de la part de càstig que els hi correspondria.

La llàstima és que tot plegat mostra cada cop més l’aparença d’una mena de “vendetta” personal contra la senyora Borràs en comptes de ser un primer pas cap a una millora en els processos de control sobre el funcionament de les cadenes d’actuació de l’administració. Unes cadenes que, paral·lelament i a mesura que avança el procés, mostren la seva fragilitat i permeabilitat a les pressions externes. I, el que és al meu entendre més greu, a les internes.

Perquè el meu dubte en aquest moment és si els tres poders de l’estat (tradicionalment independents entre ells) segueixen formant part d’un ens únic que anomenem nació, o si s’han constituït en tres estats independents ubicats en un mateix territori (i tots tres maldant per no ser la baula feble) que intenten coordinar-se per exercir un únic poder.