Les dues legislatures

Mentre Gaza es dessagna, Israel es revenja, EEUU no acaba de definir la seva postura i la Comunitat Europea, curiosament presidida per nosaltres, en fa una de freda i una de calenta com a conseqüència de la seva manca d’unitat enfront els problemes concrets d’un món cada cop més complicat i globalitzat, Espanya segueix deixant fluir el procés d’elecció presidencial cap a una solució que ens pot complicar les coses cada cop més.

Perquè, si el monòleg de Núñez Feijóo que va intentar entrar a la Moncloa de la mà de VOX, un parell de diputats solitaris i no se sap ben bé qui més, va acabar amb dues votacions més o menys esperpèntiques per mor de sengles diputats despistats o adormits, la marató d’entrevistes i negociacions més o menys secretes de Pedro Sánchez podria acabar exactament igual a poc que els grups nacionalistes radicalitzessin les seves exigències, el garbuix de Sumar no veiés perillar el seu futur si trenca l’aparent coherència que s’entesta en voler mostrar, o el PSOE ensumés la possibilitat de majoria absoluta si finalment tot porta a unes noves eleccions.

Però, aquesta darrera opció no sembla massa clara i, per tant, tothom -especialment el PSOE, però no exclusivament- sembla interessat en buscar un pacte final, per enrevessat que sigui, que permeti encarar una teòrica legislatura de 4 anys. Segurament pensant que tenen la fórmula màgica per arribar al seu final havent millorat la seva posició relativa. El PP alçant el seu llistó a costa d’una previsible davallada de VOX i el PSOE fomentant les disputes internes de Sumar a base de recolzar opcions sobre les que els hereus del Pablo Iglesias de la cua no hagin arribat al consens. Estratègies que semblen evidenciar que els interessos dels respectius partits, estan per davant dels que haurien de tenir en resoldre els problemes dels ciutadans.

Aquesta setmana hem tingut un tast del que pot ser aquesta legislatura encara no encetada, aprofitant la situació que han deixat les urnes. El PP, gràcies a la seva majoria absoluta al senat, ha dut a la cambra alta el tema de l’amnistia pel que el PSOE i el govern en funcions transiten de puntetes. Convocant als presidents autonòmics a dir-hi la seva o, com a mínim, a fer acte de presència tot reforçant la posició dita pel seu partit mentre, en solitari, Pere Aragonés fixava la seva, conscient que la darrera paraula, però, la té i tindrà el Congres de diputats on, de moment, tothom xiula. Però també, per part del contrincant -el PP naturalment- deixant clar que el Tribunal Constitucional haurà d’arremangar-se durant aquests propers quatre anys. I que, tal com està a hores d’ara, pendent d’una colla de renovacions, no sembla que pugui contribuir a un funcionament fluid dels engranatges de govern.

I mentrestant, el Congres de Diputats també ha ensenyat la seva poteta. El segon partit majoritari i que aspira a governar en coalició ha evidenciat les seves negociacions amb tots menys VOX i, per tant, que creu i necessita quasi tots els pactes possibles per fer possible la governabilitat.

S’apunta per tant una situació bipolar i quasi esquizofrènica. Amb un congrés de diputats on el PSOE (queda per saber si sol o de bracet amb Sumar) haurà de negociar, dia sí i dia també, tot allò que vulgui aprovar. Inclòs, sobretot, l’espinós tema de les autonomies que, en principi, controla el PP mitjançant els presidents autonòmics que manen a la majoria de comunitats i que, com és lògic, volen demostrar la seva autoritat per garantir-se la seva continuïtat en el càrrec. Una intenció que, amb tota probabilitat, els empenyerà més a “dictar” que a “consensuar” a la cambra alta on el seu partit -no ho perdem de vista- té la majoria absoluta tot i no tenir capacitat legislativa definitiva, però si amb la d’aplicar el tràmit de retorn de lleis i disposicions no aprovades.

Hi haurà, doncs, un congrés manat per un PSOE carregat de crosses però que sap que necessita un cop d’autoritat per garantir-se la propera elecció, i un senat on, un PP d’oposició que haurà de fer mans i mànigues per no recórrer a un cop d’autoritat (intern o extern) que potser frenaria el seu creixement. Un dilema “hamletià”. Dues legislatures en una.