Catalanisme del segle XX i classes populars

En les dècades dels 50 als 80 del segle XX l'excursionisme organitzat: associacions excursionistes, Minyons Escoltes (Boy Scouts) i altres organitzacions de caràcter semblant, militaven en l'educació ciutadana. Aquestes plataformes d'activitat cívica, dispensaven als seus associats i seguidors −en la seva gran majoria joves de les classes populars− l'abecé de disciplines i nocions de civilitat social democràtica en forma d'activitats de lleure educador, rudiments que aquests joves no podien trobar en els equipaments formatius del règim. Tolerades com d'activitats esportives, i algunes d'elles emparades en l'activitat pastoral i educadora de l'església −arrecerades a la parròquia del barri−, en aquestes organitzacions, el catalanisme, o si vols, la catalanitat, era una base estructural que informava la gran majoria de les activitats. Un catalanisme que principalment prenia forma de pensament de respecte i estima per la natura: la geografia, les tècniques de supervivència, i tots els valors del que més endavant anomenaríem ecologisme.

Avui aquest catalanisme provinent d'aquell excursionisme organitzat és encara ben viu en la majoria de les persones que van seguir-lo. Un nacionalisme que contempla la formació de la nació com un fenomen natural: ”Aquí la natura hi ha fet créixer un alzinar, i més avall hi ha fet néixer la nació catalana, i mai l'alzinar ha estat altra cosa que un bosc d'alzines ni aquest territori altra cosa que Catalunya”! En aquesta mena d'ingenuïtat, en aquest pensament de generació natural de les coses, es basa la força de la doctrina d'aquest catalanisme, i, alhora, també s'hi basa la seva insuficiència com a projecte polític. Des d'altres esferes doctrinals a aquest catalanisme se l’ha volgut ridiculitzar amb l'adjectiu de 'xirucaire', o de 'foc de camp', i és just en aquesta adscripció als ambients on va nodrir-se: minyons escoltes i altres organitzacions de l'excursionisme de cap de setmana, d’on procedeix i resideix precisament la seva energia. Es pretén fer un acudit graciós del seu precedent, sense advertir que l’energia d'aquest catalanisme resideix exactament en aquests orígens, un vigor que va calar en els seus seguidors −insisteixo− no pas per un procés intel·lectualitzant, sinó per la pell: per la torbació de la rosada matinal sobre la dermis, per l’agitació del cant tot caminant, per la coïssor de les galtes calfades per la foguera dins la nit; a partir de l'emoció i el sentiment. Un vigor contret per haver trepitjat físicament els camins i els espais geogràfics sobre els quals es conforma la mateixa idea de la nació: els Pirineus travessats de cap a cap més de dues vegades, el Montseny i els paisatges locals tan coneguts com el passadís de casa...

Aquest nacionalisme, espontani i 'natural' desconeix (i si en té coneixement, l'ignora manifestament) la dialèctica de la història. Aquest catalanisme té les seves bases més sòlides en l'emotivitat i el sentiment, resisteix i suporta amb dificultats la confrontació amb la realitat política ordinària de cada dia. És un catalanisme de classe popular, però de classe; és una ideologia d'experiència viscuda que no serveix per a altres classes socials.

La meva primària adscripció política al catalanisme −que aviat esdevingué congruentment, independentisme− prové d'aquesta participació en l'excursionisme organitzat, en el sentiment emocional causat per la contemplació activa de la natura assumida físicament. Assumida amb el tacte de la pedra i la fusta, l’olfacte del món vegetal, les virginals sentors de l’herba molla de rosada, o l’acre olor de la llenya crepitant, l’aspresa dels aliments fets precipitadament damunt la brasa, l’aparició dels primers besllums del dia dins la fràgil tenda, l’oïda dels ocults murmuris que naixen de nou cada matí del mon, la pàtria palpada i caminada... tot aquest cúmul d’impressions com alguna cosa consubstancial amb mi i els meus consemblants (de classe, o món), va ser la base de l’educació sentimental, política, cívica. I també va ser-ho la de molts dels meus companys d'aleshores, caminants perduts en la diàspora del món professional, i, posteriorment recuperats, a la meta de l'estat laboral.