Quo Vadis, dómine?

Si no recordo malament, l’origen d’aquesta expressió bíblica em fou explicat de petit i a ca’n Culapi. Probablement, arran de la pel·lícula de romans de 1951 que, protagonitzada per Robert Taylor, Peter Ustinov i Deborah Kerr, explicava els primers temps del cristianisme a Roma, quan l’apòstol Sant Pere, fugint de la Roma de Neró, es topava amb Jesús i li preguntava el mític “Quo vadis, Dómine?” que el fill de Deu responia dient-li que “a Roma, a aquesta Roma que tu abandones, per fer-me crucificar de nou”. Reflexió que feia que Sant Pere tornes enrere i, amb els seus, acabés suportant el martiri a que el boig Neró els condemnava, especialment a ell com a representant de Deu a la terra i cap del cristianisme.

Espero no ofendre ni als cristians -per manllevar-los una llegenda molt seva sobre una figura que, si no recordo malament, va demanar ser crucificat cap per avall per respecte a Jesús- ni als independentistes de primer nivell, per les reflexions que explicito.

Perquè arran de les eleccions catalanes del 12 de maig, comencen a sovintejar, per part d’ERC, els missatges pessimistes i els passos al costat a què ens va acostumar el president Mas. I és que, la significativa pèrdua de vots que ha patit, combinada amb l’aparent resistència al desgast i fins i tot pujada de la que presumeix el seu rival Junts + Puigdemont per Catalunya, està generant entre la ciutadania -i qui sap si entre la militància i afinitat a ERC- la sensació de l’abandonament d’una nau que s’enfonsa sense que ningú intenti mantenir-la surant.

Una situació que els altres dos protagonistes d’aquest drama (Junts + Puigdemont per Catalunya i el PSC-PSOE) contemplen amb una mal dissimulada complaença, veient augmentar les seves expectatives i, en el cas del primer, fent-li recuperar certes amenaces que la incertesa de les passades eleccions havia fet desaparèixer del panorama informatiu.

Amb tot això, potser el que caldria és fer-se la pregunta: “En què pot acabar quedant l’independentisme de ERC?”. Perquè si escolteu les veus tant dels protagonistes com dels seus traductors, tot sembla indicar que s’estén com una taca d’oli la sensació de final de cicle. De plegament de veles per manca d’empenta i/o absència de relleu.

Cert que la maniobra de Junqueras, acceptant tornar un cop votades les europees i si la militància hi dona suficient suport, evidencia un clar intent d’abandonar aquesta línia pessimista que sembla anar-se imposant, però, com a la pel·lícula, no podem oblidar que aquest no fou el missatge que es donà en el primer moment, quan coincidia més amb el “aquí a terra deixo el jec” que havien fet Aragonés i Rovira. Potser el que hauríem de preguntar-nos, però, és si aquest gest serà suficient per mantenir la flama. O si ho farà més el clau roent de poder ser el suport d’un PSC-PSOE que ha vist que afrontar sol el repte del mandat pot ser una bogeria.

Perquè el tercer protagonista, el president Puigdemont, tampoc sembla tenir les idees massa clares (ni ell ni la coalició que encapçala) sobre el camí que ha d’agafar en les properes setmanes, de camí cap a les europees. Segurament, perquè la repetició electoral que ja està al nivell del “governar malgrat tot” en el cor dels catalans, els pot suposar un clatellot que el que previsiblement també rebrà ERC no mitigarà, sinó que reforçarà, deixant l’independentisme encara més tocat.

I tot plegat, per acabar-ho d’adobar, amb la sensació que el PSC-PSOE (més el segon que el primer) serà qui, a l’hora de la veritat, traurà faves d’olla. A nivell estatal probablement però no oblidem que una cosa va lligada amb l’altra. I sinó que li preguntin a la famosa però encara teòrica, llei d’amnistia, que segueix tombant pel Senat i el Congrés.

Per això, potser ha arribat el moment de preguntar, amb posat seriós i als que fins ara han manat a Catalunya i que ara semblen una mica despistats i fugen d’estudi, Quo vadis, dómine?