La patata calenta

Durant un parell de dies, el fantasma de les històriques aturades de la llum durant la postguerra mundial del franquisme, va recórrer l’espinada dels que ja tenim una certa edat o ens hem interessat, per les raons que siguin, en aquells anys de penúria i racionament.

Però sembla clar que els polítics actuals potser encara no han aprés a fer massa bé certes coses i, per culpa d’això, tenim de tant en tant algun ensurt. El que sí sembla que han aprés, però, és a treure’s les puces del damunt, passant la patata calenta al contrincant, a aquell que treu profit de tot plegat, i fins i tot a una ciutadania que passava per allà en aquell moment i que ha pagat els plats trencats. Com els dos-cents i escaig morts, víctimes d’una DANA mal gestionada.

Només cal donar un tomb per l’actualitat i veure com sovintegen els temes en els que encaixa perfectament la pregunta espontània de “I fins ara no s’han adonat de tot això?”. Una pregunta que val tant per aquesta recent “caiguda” de la llum i el telèfon, com per l’escàndol contrastat del trànsit dels trens de rodalies que no paren d’acumular retards i incidències o de la creixent saturació de les antigues autopistes de pagament, convertides ara en carreteres generals gratuïtes. Ningú va ser capaç de preveure (o ni tant sols intuir) que fer coincidir en una més aviat limitada i poc cuidada xarxa ferroviària, els trens de rodalies amb els d’alta velocitat (pública i privada) i els de transport de mercaderies era un suïcidi o una mort anunciada? Ni que fos per un argument tant elemental com el de que com més vegades poso en risc alguna cosa, més probabilitats tinc de que es trenqui o s’espatlli i, per tant, haig de millorar-ne el manteniment i la cura. Ningú, al marge de la gent que hi circula, és a dia d’avui capaç de preveure que l’augment inqüestionable de camions d’alt tonatge que circulen per la AP-7 està degradant de manera alarmant aquesta via de comunicació mediterrània? Que esperen? Que, com ara passa amb el tema de l’energia elèctrica, hi hagi algun daltabaix i tothom es posi a buscar, com un boig, les culpes del veí per amagar la seva incompetència?

Perquè, tornant a la “caiguda” de la llum, hem pogut constatar que allò que els nostres avis anomenaven “el corrent”, ha anat evolucionant cap a una teranyina d’empreses i organismes més o menys oficials, interconnectats. Però que aquesta interconnexió, en comptes de vetllar que, en aquest cas, l’energia elèctrica flueixi plàcidament, després de ser produïda amb regularitat i suficiència i abans d’arribar a la ciutadania i l’industria, ha estat manipulada i controlada de manera diversa (i qui sap si fins i tot contradictòria?) pels diversos agents que la produeixen i distribueixen. Fent als ciutadans, espectadors d’unes picabaralles entre els diversos agents que ara es van passant la negra culpa de tot plegat (de moment de forma més o menys civilitzada) mentre esperen l’anàlisi “oficial” dels cinc segons fatídics que van fer petar la xarxa elèctrica de casa nostra. I tot, mentre els ciutadans saltem de la distribuïdora a la comercialitzadora, passant pel servei d’averies i l’enquesta de satisfacció, per intentar aclarir el nostre darrer rebut de la llum. Un viacrucis telefònic on, probablement, en un moment o altre ens diferenciaran el que paguem “de llum” del que paguem “d’impostos”. Insinuant que l’estat s’ho endú sense complir amb les seves obligacions, mentre ells son els que han de donar la cara i resoldre els problemes.

I tot, a més, embolicant les respostes (tant les de l’estat com les de les companyies) amb la petició de temps i paciència. Temps ì paciència per què? Per passar la patata al veí o per tenir-la damunt la taula fins que es refredi?. Perquè per resoldre el problema.....