Salvem el Titànic

Pedro Sánchez ens ho ha posat “a huevo”. Les seves reiterades comparacions entre el seu paper en el PSOE d’aquestes setmanes i el d’un capità lluitant per salvar el seu vaixell de la tempesta en què està ficat i que amenaça d’acabar en naufragi, han fet ressuscitar els paral·lelismes amb la situació d’aquell mític transatlàntic britànic després de xocar al mig de l’Atlàntic contra l’iceberg que acabaria enfonsant-lo.

Perquè quan, a la meva infantesa, vaig rebre les primeres informacions sobre aquella tragèdia, el suposat narrador -aneu a saber amb quins interessos amagats- destacava molt el fet, després desaparegut del imaginari, de l’existència d’una inscripció gravada en una planxa d’acer de la bodega que deia. “Ni Deu l’enfonsarà”.

No seria aleshores tampoc quan em vaig assabentar que hi havia hagut una orquestra de 8 músics, dirigida per Wallace Hartley, que, després de l’impacte amb l’iceberg, es va posar a tocar al saló de primera classe per intentar calmar als passatgers de més “ringo rango”. Però que, quan la cosa va començar a anar malament, es van desplaçar a la zona dels viatgers més modestos on, pel que es diu, van seguir tocant fins l’enfonsament del vaixell i sense que cap dels seus membres sobrevisqués.

Però, curiosament, no ha estat fins avui, quan he buscat informació per escriure aquestes línies de reflexió, que m’he assabentat que el RMS Titànic es va enfonsar després de partir-se per la zona entre la 3ª i 4ª xemeneia i que així reposa al fons de l’Atlàntic. Amb la part de proa i la de popa, separades uns 7 o 800 metres.

Segur que molts us pregunteu en aquest moment, que té a veure el Titànic amb el PSOE que acaba de sortir d’un Comitè Federal on la imatge televisiva del seu secretari general Pedro Sánchez intentant donar explicacions i convèncer als seus companys d’òrgan de direcció mentre, al seu darrera, el ministre de Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts Félix Bolaños, malda per mantenir una imatge de serietat i no mostrar el seu estat d’ànim. Una imatge que, per mi, simbolitza les dues ànimes del PSOE en aquests moment. La d’un president que vol, de totes totes, mantenir-se en el poder completant la legislatura, i la d’alguns dels seus teòrics defensors que, absents de l’entorn, rumien la manera d’escapar del parany en que, els agradi o no, estan ficats.

Perquè, si alguna cosa ha demostrat tot el batibull de missatges, tweets, declaracions i desmentiments que s’han anat succeint durant aquests dies, és que l’aparent conglomerat de polítiques i polítics que conformen aquesta ”orquestra del Titànic” del govern de coalició que vol donar imatge d’unitat i concòrdia, potser no és més que una comunió d’interessos per veure qui pujarà als bots salvavides que, més aviat o més tard, intentaran que els més espavilats sobrevisquin. No endebades, la informació consultada sobre l’enfonsament del Titànic explica que el capità del transatlàntic, Edward John Smith, tan bon punt va saber que la cosa pintava bastos, el primer que manà fou preparar un pla d’evacuació pels oficials del vaixell.

Però no voldria caure en el simplisme en què, agradi o no, està caient el PP que, mentre els rivals es barallen i fan dimitir alguns candidats cridats a suplir les vacants dels ja expulsats, no para d’acusar-los de maldestres, malintencionats i aprofitats que remenen la cua per aconseguir millorar la seva situació política i econòmica.

No deixa de ser curiós que, tot i les contínues apel·lacions al nom suposadament engrescador de Espanya, ningú avanci la seva mà per encaixar-la en la del contrincant que, de més o menys bona fe, hauria d’implicar-se, activament, en la millora del moment polític global. Perquè l’únic que escoltem son apel·lacions a la gent per abandonar als rivals a la seva dissort. Com quan els oficials del Titànic varen abandonar l’orquestra que calmava a la gent. O quan els polítics contraris al PSOE fan llenya de l’arbre caigut per una actuació vergonyosament masclista. Oblidant que només els lliures de culpa (si n’hi ha) estan autoritzats a tirar la primera pedra. O a ser els primers en pujar als bots salvavides.