Embolica que fa fort

Era d’esperar. Amb els passats conclaus dels dos partits dominants a l’estat espanyol i les exigències mútues i més o menys apressades de passar pel parlament o per les urnes, aquella “geometria variable” que ens van deixar les darreres eleccions i el procés d’investidura d’ara fa dos anys, ha fet tremolar els fonaments de la nostra política i, el que és pitjor, l’estabilitat, de per si mateixa dèbil, de les nostres coalicions.

Unes coalicions que s’estableixen a dreta i a esquerra del ventall polític i que, per fer-ho tot més embolicat, no es fan de manera unitària i coordinada, sinó per sectors, gràcies a l’estructura fragmentària i la implantació parcial que suposa tenir un país amb unes quantes autonomies de pretensions més o menys “nacionals”.

La cosa, a més, s’està veient agreujada per la publicació de les darreres enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques que constaten un descens significatiu de la intenció de vot socialista, relativament alleugerida pel descens -menor però important- del partit de Nuñez Feijóo, i embolicada per un ascens aparentment imparable i lluny del seu sostre electoral, de la gent del senyor Abascal.

Perquè, vistos els números, al marge de constatar que cap dels dos partits “tradicionals” pot aspirar, a curt termini, a una majoria absoluta de govern, sobretot amb la presència incòmoda i creixent de VOX que, a més, no sembla disposat a plegar-se a fer la farina plana a un PP que només sembla tenir alguna altra possibilitat (fràgil però possibilitat) d’ampliació significativa pel costat dels nacionalistes bascos.

Tampoc el PSOE té les coses fàcils. La seva política d’aquests dos darrers anys sembla haver-lo condemnat a aquesta mena de “pacte a varies bandes”, aparentment pensat per mantenir als partits d’esquerra més o menys extrema i de nacionalisme més o menys radical, girant al seu voltant -com les carpes d’una bassa al voltant dels rosegons de pa que hi suren- esperant el seu torn per clavar-hi queixalada. I clar, una situació així és clarament inestable. Perquè reclama en el conjunt de participants una disciplina comuna pendent del partit majoritari, i en el “dispensador de favors” una cura exquisida en la distribució de favors que deixi a tothom satisfet. Inclosos els propis companys de partit que, en l’àmbit autonòmic ho veiem sovint, miren amb recel el que alguns consideren un tracte preferent cap a regions com les de les nacionalitats històriques. Només cal recordar els recels que desperta el tractament de la diversitat lingüística de Catalunya, Euskadi i Galicia. Uns recels que no son fàcilment vençuts des del repartiment i millora d’altres aspectes del funcionament regional. Agradi o no, una nova línia de tren o la seva millora, fa de mal comparar amb el traspàs de competències en educació o la creació d’un parc natural en una zona d’interès ecològic.

Per tant, l’enquesta de vot del C.I.S. no fa sinó anunciar un futur més complex i difícil de governar. Per això, les dues línies principals que es defensen actualment son, per una banda, reclamar eleccions com més aviat millor, amb l’esperança que la ciutadania imposi una majoria que pugui governar amb més o menys llibertat, i, per l’altra, que l’actual partit/coalició governant, aguanti tant com pugui (dos anys?) mentre es busquen, accepten i apliquen, canvis que no ens tornin a dur a una repetició d’aquest embolic en que estem.

Però cal reconèixer que el primer camí , en el millor dels casos, podria suposar un canvi de partit protagonista amb algunes de les coalicions avui ja properes al poder. El segon, per la seva part, podria suposar exactament el mateix però amb la diferència de passar abans per dos anys de sorpreses, disgustos i embolics que, vist com han anat els dos primers de la legislatura, no auguren res de bo. I tampoc, aparentment, la solució del problema.

Perquè -em pregunto- ningú parla de facilitar i fer possible el canvi necessari des d’un pacte d’estat entre els que poden sumar els vots per fer una majoria sòlida?. Per cert, no en dèiem “govern de coalició”?