Del local al global: un futur inevitable

La història humana és un camí ple de ferides i miracles: guerres i genocidis, però també superació i cooperació. Sempre al límit, sempre a la recerca d’un futur millor. Avui el repte és immens: aturar les guerres i genocidis i passar de la globalització a la glocalització, un món on el global i el local no competeixin, sinó que es nodreixin i ens facin més humans.

La globalització ens ha donat fruits clònics, roba idèntica a qualsevol ciutat i una economia que mesura el valor amb un preu, no amb el cor ni amb la vida. Ens ha ofert accés i eficiència, però també desconnexió i pèrdua d’identitat. En canvi, el local ens recorda una altra lògica: l’artesania i l'elaboració, l’agricultura ecològica, les monedes socials que circulen entre veïns, el temps compartit, la cura i la confiança. Tot això és riquesa viva i resiliència.

Pete Seeger (cantant de folk) ho expressava amb saviesa: “som diferents en tot. Parlem, cuinem i ens emocionem de maneres úniques. Un veu la sortida del sol i calla, un altre la veu i crida. La clau és aprendre a parlar en lloc de disparar, i si les paraules fallen, provar amb la música, el dibuix o un àpat compartit. Sempre hi ha un llenguatge possible per respectar-nos”.

I si aprenem a respectar-nos, tot és possible. Podem imaginar exèrcits que planten arbres, fàbriques d’armes convertides en tallers útils, milions de persones cantant pel Planeta i la Pau cada dijous a places i barris, obrint espais de Pau que ningú no podrà ignorar.

Perquè tot això pugui ser real, cal un gran acord de pau que inclogui governs, líders religiosos, fabricants d’armes, exèrcits i grups que fins ara han recorregut a la violència. 

La glocalització és això: no només un model econòmic, sinó un moviment vital, un pacte entre cultures, pobles i persones, un camí cap a la pau i la justícia. 

El que ahir semblava impossible, quan la gent s’uneix (PERSONES UNIDES), sempre acaba sent inevitable.