Literatura

L’ull que tot ho veu

Coberta de 'L'ull que tot ho veu', de Lluís Calvo. Eix

Coberta de 'L'ull que tot ho veu', de Lluís Calvo. Eix

La imatge de l’ull que tot ho veu dona pas al creatiu discurs assagístic: L’ull que tot ho veu. Matèria i terror (Lleonard Muntaner editor). L’autor d’aquest treball intel·lectual d’alçada és el poeta i pensador Lluís Calvo. Aquest escriptor interdisciplinari convida els lectors a explorar un àmbit no desconegut, però sí poc habitual en el pensament més enllà del teològic que ha divulgat la iconografia d’un ull omnipresent: l’ull de Déu.

Aquesta visual, poderosa i simbòlica imatge no és exclusivament bíblica. La trobem en l’antiga cosmologia egípcia en la figura d’Udjat, l’ull d’Horus, o l’ull diví. I, en els anys d’indagacions dels envitricolls de la psique i del món oníric que es reflecteix en el surrealisme avançat a través de la pràctica de l’art, trobem la imatge d’un ull que representa l’ull de la consciència que observa el somni. Amb la seva imaginació extraordinària la va saber documentar el pintor simbolista Odilon Redon. Justament en la imatge que il·lustra la coberta de L’ull que tot ho veu, de Lluís Calvo.

L’ull de Polifem, que segons els grecs antics té la capacitat de veure també el que s’oculta en les profunditats de la terra que habitem, es podria incloure en aquesta visió integral de la realitat. Cal també fer esment del tercer ull situat en el front humà, just entre les celles, que representa una percepció superior de la ment del que és a la vista: la intuïció i la capacitat de veure més enllà de la realitat física. I, sense esgotar-les, hi ha altres imatges de la clara visió, fins i tot profètica, com els ulls gravats a les mans i altres parts del cos en escultures hindús. I, encara, amb les ales plenes d’ulls, les figures dels àngels romànics donen a entendre la mateixa idea: la visió que tot ho penetra, ara i aquí, però també en tots els temps i espais de la realitat coneguda i desconeguda.

A L’ull que tot ho veu, Lluís Calvo invita a mirar amb visió profunda fins i tot allò que sovint resta no mirat, ja sigui per la seva dificultat o per niciesa o menyspreu del que no es coneix. Com ara la vida que hi ha a l’interior de la matèria d’aparença inert, per exemple.

Tot partint d’una experiència de contemplació, un joveníssim Lluís Calvo es va veure abocat a la necessitat de dialogar amb una planta i una roca, mudes elles, és clar, però parlant del que no es pot escoltar amb l’orella ordinària: «Jo estava palplantat davant d’una panoràmica immensa i davant tenia un conglomerat i una petita planta de flors violetes...».

La mirada atenta i profunda sobre allò petit o aparentment mut que ens envolta, de manera reveladora va disparar tot de pensaments en el noi jove que ara, després de molts anys, lectures i exploracions mentals han quallat en aquest text que, fins i tot en la seva elaboració, pren una forma orgànica, per a res lineal. En la natura la línia recta no existeix i en el pensament tampoc, com ens va ensenyar l’arquitecte Antoni Gaudí.

Amb els objectes i els éssers vius que no són humans com a elements de seducció, Lluís Calvo pren de la mà els lectors en un viatge intel·lectual sense perdre peu en la poesia, a les fondàries de la matèria en la seva aparent opacitat i mudesa. I és que l’opacitat i mudesa amb què apareixen els objectes i éssers vius que no són humans és enganyosa a l’ull i a les orelles ordinàries, però no pas a l’ull i a l’orella d’una percepció més subtil que si bé podria emparar-se en el microscopi i endoscopi, va més enllà de la ciència i la tècnica per dialogar amb «el que no és com nosaltres», si bé és amb nosaltres, hi convivim, si bé massa d’esquena.

El que no sabem, el que no entenem, acostuma a ser objecte de por, de terror. I, davant l’amenaça del desconegut, s’ha tendit a sotmetre la matèria i els éssers vius no humans al nostre domini. Estem parlant d’Occident, des d’on s’ha adoptat amb més força aquesta actitud impositiva. En altres civilitzacions el diàleg i comunió amb les forces de la natura era l’habitual, si bé això era abans de la colonització mental que en els darrers decennis intenta diluir les idiosincràsies pròpies dels llocs.

En un valent exercici de desplaçament de la mirada antropològica, escriu Lluís Calvo: «Hem de ser capaços de passar del terror envers la matèria al reconeixement de la seva semblança amb nosaltres mateixos i a l’assumpció que tot el que existeix n’està amarat, en diferents graus, d’una única intel·ligència» (o l’ull que tot ho veu perquè l’és).

En un treball de grans troballes intel·lectuals que faran les delícies d’aquells lectors més curiosos, Lluís Calvo defuig la simplificació de la nostra època tan orgullosament ignorant. Amb les seves reflexions, l’autor s’anticipa a un pensament del futur que, tal com jo l’he interpretat en la meva lectura, no deixa de tenir parentesc amb la saviesa perenne, no deixa de tenir amistat amb lleis hermètiques com la llei de la correspondència, que relliga el que és a dalt és a baix. O el que vindria a ser el mateix, com deia de manera poètica el científic Joan Oró: «Som pols d’estrelles». I que Lluís Calvo resumeix així: «Tot el que existeix és ara i aquí, davant nostre. Som la matèria dels nostres somnis. I no tenim por».

No tenim por del diàleg ni amb la matèria fosca ni amb als objectes que en la seva opacitat i aparentment muts són plens d’una vida amagada en la seva composició física. No tenim por al diàleg amb als éssers no humans: animals i plantes (Francesc d’Assís va mostrar com parlar-hi i com lloar-los com a criatures de Déu). Ni tenim por a l’alteritat: aquell altre, i fins i tot allò altre que, en la seva diferència, és igual a nosaltres. Però per no tenir por ens cal aquesta comprensió de la realitat una i plural al mateix temps en totes les seves dimensions.

A L’ull que tot ho veu, imatge d’una mirada holística de la realitat, Lluís Calvo ha meditat sobre les qüestions plantejades en el seu assaig amb la profunditat i entusiasme que el caracteritza. I ha escrit els seus pensaments amb els millors recursos de la seva escriptura sempre inspirada.

A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.

Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.

Subscriu-te ara!

Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals:

Segueix-nos a WhatsApp! Segueix-nos a Telegram!

També pots escollir Eix Diari com a font preferida de Google i no perdre't les nostres notícies



Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local