20 anys del ‘Polònia’

La celebració dels 20 anys de Polònia mereix, d’entrada, una felicitació sincera. Mantenir durant dues dècades un programa d’humor polític amb bones audiències i capacitat d’incidir en la conversa pública no és gens fàcil. Ha estat un mirall satíric del país i una mostra clara de talent interpretatiu i creatiu.

Ara bé, precisament perquè és un programa consolidat i influent, també és legítim plantejar alguns dubtes. L’humor és necessari, sí. Però no tot té el mateix pes ni la mateixa responsabilitat.

Per exemple, sorprèn la rellevància que sovint es dona a determinats grups com la CUP. Es pot entendre el joc humorístic, però quan un espai mediàtic amplifica constantment formacions que tenen una representació limitada i una línia política basada més en la confrontació que en la construcció institucional, pot acabar contribuint -encara que sigui involuntàriament- a donar-los una centralitat que no sempre es correspon amb la seva capacitat real de govern o de proposta viable.

En el cas de VOX, passa quelcom diferent. La sàtira constant pot acabar convertint-se en una forma d’altaveu. De vegades, la millor manera de desactivar segons quins discursos no és caricaturitzar-los cada setmana, sinó reduir-ne la presència. L’excés de focus -encara que sigui en clau humorística- pot acabar reforçant allò que es pretén ridiculitzar.

A més, quan es tracten decisions polítiques que han costat milions a l’erari públic, o que han tingut conseqüències greus per a la ciutadania -infraestructures deficients, serveis que no arriben, projectes fallits- pot quedar la sensació que tot es dilueix en una rialla fàcil. La sàtira ha de punxar el poder, però sense banalitzar el dany real que algunes decisions han provocat. No tot pot quedar reduït a una ganyota i un gag.

No es tracta de limitar la llibertat creativa. Al contrari: la llibertat és sagrada. Però potser una gala de commemoració també podia haver estat un moment per recordar que darrere de cada decisió hi ha ciutadans que en pateixen les conseqüències. L’humor intel·ligent no només fa riure; també fa pensar.

Vint anys són un èxit indiscutible. Però la maduresa també implica revisar-se. I quan un programa forma part de la història audiovisual del país, la seva responsabilitat és proporcional a la seva influència.