S’acosta una vaga general i plana al nostre voltant l’ombra del desencís: servirà d'alguna cosa?
Vivim temps d'incertesa. Les desigualtats s'eixamplen, la vida es precaritza, l'extrema dreta ens entra a la cuina aprofitant la por i la crisi climàtica ens ofega.
I, mentrestant, aquella empenta col·lectiva que havia despertat el Procés sembla que s’hagi esfumat.
El problema de fons no és la vaga, sinó la nostra profunda desarticulació com a classe.
Hem acceptat que l'èxit o el fracàs depenen només de l'esforç individual, oblidant que qui sosté el país és el treball de la majoria.
Aquell relat anterior, en voler ser transversal, va acabar diluint els interessos de les classes populars, deixant-nos orfes d'eines pròpies i vulnerables davant la reacció.
Com a treballador de la sanitat pública, visc aquesta pèrdua de consciència en primera persona.
El nostre sector és el mirall d'un sistema que mercantilitza la vida: externalitzacions, esgotament i precarietat estructural.
Malgrat tot, costa trobar una resposta unitària. Sovint, el personal sanitari actuem com una classe mitjana que es conforma amb gestionar el desgast, en lloc d'assumir el nostre rol.
Ens falta entendre que la nostra força de treball als hospitals és la palanca que pot aturar-ho tot.
La sanitat no es defensa només demanant pressupostos; es defensa entenent que la salut és un bé comú que l ens roben dia rere dia.
Si no som conscients que som la classe que ho sosté tot, seguirem acceptant les retallades com si fossin fenòmens naturals.
La vaga no és un acte màgic; és un exercici de memòria i d'organització.
Hem de deixar de mirar-nos el melic i començar a teixir solidaritat als passadissos dels hospitals i als barris.
Només retrobant l'orgull de ser classe treballadora podrem fer front a la barbàrie.
Sergi Farreras
Treballador de la sanitat
