Com era d’esperar...

A mesura que un es fa gran la motxilla que porta també es fa més grossa. Hi carregués de tot, vivències, experiències, èxits (pocs) fracassos (molts) però ja no podràs canviar res del que s’ha anat acumulant.

I això porta a que quan veus determinades situacions, accions, o fets actuals et permet comparar-los amb la teva pròpia experiència i en massa ocasions t’adones que amb matisos són el mateix que ja has viscut, que ja ho has gaudit o ho has patit.

Allò que ara en diuen un deja vu.

Aquestes darreres setmanes hem pogut recordar bona part de les primeres vivències i incursions en el món de la política. Hem constatat aquest dies la impossibilitat gairebé genètica d’una part de l’esquerra de rebolcar-se en el fraccionament, en la divisió, en trencar possibilitats de generar una unitat d’actuació. Val a dir que els poders mediàtics per raons ben diferents han magnificat les informacions fins l’extrem que semblava que el món es podia acabar si no hi havia unitat de l’esquerra a l’esquerra de l’esquerrà PSOE. I no. De moment, només de moment, el món sembla que no s’acabarà però també és ben cert que a partir del 29-N tot pot anar a pitjor, molt pitjor.

La situació que hem viscut aquest dies previs a la no “unitat” de les esquerres em retrotrauen als inicis de la política. He regirat la motxilla i he trobat que quan estàvem a punt d’entrar a militar en un partit de minoria conscienciada em van advertir que anàvem cap a l’escissió. Bé, vam pensar que potser teníem la raó els escindits, més purs i més combatius, érem “quatre i el cabo” i mal avinguts. Vam anar tot seguit peregrinant per grups cada cop més minúsculs, però això sí amb el convenciment de que algun dia obtindríem la majora social i política. De bestieses també es vivia. Quan ens trobàvem amb els altres grups per intentar accions comunes sortíem amb un nou grup, quan entre els mateixos companys de militància s’havia de debatre algun document programàtic, acabàvem barallats i amb la creació d’un nou projecte que veiem guanyador. I els noms? Per llogar-hi cadires, Moviment d’Unificació Marxista dels Països Catalans (ens proposàvem accions realment transcendents), Col·lectiu Comunista d’Alliberament Nacional i, clar, dels Països Catalans, un company va arribar a considerar que ens diguéssim col·lectiu All i Oli per la barreja que érem, la proposta va generar l’emprenyament de la direcció que ho va considerar indigne i revisionista.

Una coma, un punt, una subordinada, un sinònim, una lleugera desviació de l’ortodòxia podia generar la fractura del grup i reproduint-se en nous grups com una cèl·lula ameba. Divisió darrera divisió fins la victòria final. Quan acabaves fent el cens no arribàvem als cinc–cents amb comptes més que  generosos i ens pensàvem que érem el llombrígol del món. Benaurats il·lusos!!.

Ara veiem situacions que ens recorden aquella època, no ens sorprenem, l’esquerra minoritària mai s’ha posat d’acord. Hi ha un fons genèric que impedeix la unió.    

No arribem a ser capaços d’entendre quin és els precepte que els separa, on hi ha diferència doctrinal, on els programes respectius tenen contradiccions.

Potser som una mica “garrulus” però si ens posen els programes electorals d’aquests grups que han de pactar (que volen) no sabríem dir de qui són per les semblances que tenen. Ni així hi ha unitat.

Predicant amb una ma la unitat i per l’altre mirant de reüll al del costat que no m’avancin per la dreta, per l’esquerra sembla impossible, cada protagonista és el més d’esquerres possible.

Però, això sí, parlen i parlen de noms i de llocs en les llistes.

Potser com que hi haurà pocs escons a repartir (déu no ho vulgui, invocació potser blasfema) doncs cal estar com més amunt millor i després ja discutirem la coma i el punt del text del programa, si cal.

En fi, res de nou a l’oest.

Tampoc esperàvem gran cosa, la veritat.  

P.S. Una mica d’unitat. El PSOE i alguns dels partits que formen el Front Ampli, van tancar finalment un acord per presentar-se en coalició en les eleccions generals al Senat a gairebé tot Espanya. La reacció de Feijóo va ser de mofa “La coalición de desesperados que ha construido el Partido Socialista, diluyendo sus siglas con 20 formaciones políticas”.

Ara però Alberto Núñez Feijóo, ha admès que el seu partit negocia amb Vox un acord electoral per blindar la majoria de dretes al Senat després del 29-N. "Seria un error facilitar al sanchisme el control de forma directa o indirecta del Senat”

Fantasmon!!.