Flaires de fira

Entrem al novembre i ens acostem a la fira, sempre havíem escoltat allò que era el segon diumenge després de Tots Sant, enguany aqueta festa és en diumenge, segur que no compte doncs i ens en anem al cap de setmana del 15 de novembre. La nostra fira doncs segons els experts ja té més de 640 anys i encara ens diuen que va ser un privilegi que ens va atorgar Pere II el Cerimoniós, un rei amb una vida ben atzarosa però també protector de les arts i les lletres, privilegi que contemplava que d’ençà el primer de novembre i durant quinze dies la ciutat podia tenir fira. La concessió diuen que va ser per desagreujar a la població que va passar de ser un vial reial a pagar impostos al cunyat del rei, que era només un senyor feudal.

Fet aquest petit recordatori el cert és que d’aquí pocs dies veurem com damunt la rambla s’hi van col·locant tot un seguit de fustes, barres metàl·liques i altres endimaris que acabaran esdevenint els estands on mostrarem el bo i millor del que produeix la ciutat junt amb un embolcall de mil i un productes que sense ser genuí de la ciutat passa per totes les fires. I com, i és un clàssic, mentre les autoritats comencen a inaugurar-la tallant al cinta per un extrem per l’altre acaben de sortir els darrers pintors i fusters que ho han deixat tot apunt pel lluïment.

Cada vilanoví o vilanovina reté les imatges de l’evolució de la fira, els més grans segur que encara recorden els inicis com a fira avícola, pollastres i gallines senyorejaven en molts indrets de la ciutat, més endavant es va ampliar el mostrari amb la producció industrial i ara sovintegen les immobiliàries i com no, totes les mútues i assegurances existents. Cal redoblar la nostra seguretat, sembla.

I com és natural han anat proliferant la llarga i gustosa exposició de productes,  diguem-ne de manera generosa, “artesanal”. Des de la coca de Perafita i els embotits de Planoles als formatges menorquins i algunes empanades gallegues... Tot un mostra territorialitzada de productes per menjar que fan les delícies de molta gent que aprofiten per carregar el rebost de cara a les festes. Però, en canvi, costa trobar aquelles flaires que ens feien delir quan érem ben petits, el cotó fluix dolç i enganxifós, les garapinyades i les pomes caramel·litzades. Encara en veiem però vaja les restes que queden de la gran davallada de la fira de parades de joguines i les atraccions que ens ajudaven a fer-nos cada any una mica més grans segons quina atracció provàvem. Encara hi ha qui tira al blanc amb escopetes de punts de mira trucats i pesca ànecs  per tenir algun petit i tronat obsequi... La fira com totes les festes té el seu espai per l’enyor i per un polsim de nostàlgia.

Les fires com la nostra i les que es celebren al llarg i ample del país, han tingut, durant els anys de la seva organització i en funció dels cicles econòmics, alts i baixos, moments brillants i altres més dominats per la grisor sobretot en temps en que al crisi ha “apretat” o bé perquè no hi havia ningú que es poses al capdavant per organitzar-la. Però sempre, les fires, han mantingut la voluntat d’esdevenir una oportunitat per mostrar els aspectes econòmics més rellevants i més definitoris de la ciutat. Els diversos sectors productius, entitats i la mateixa Universitat i clar, l’Ajuntament, han estat presents amb les seves novetats, ofertes i propostes de futur. I si es planteja com una projecció cap el futur cal que aquesta mostra sigui el més complerta possible per oferir la diversitat i les oportunitat que existeixen i fer-ho des de la consciència en quin moment viu la nostra ciutat i la nostra comarca, que tot i creixent econòmicament, encara necessita més esforç i treball de projecció. Si en els darrers anys hi ha una redistribució dels sectors productius també potser cal posar de relleu aquest canvi, atenció a un sector primari, minoritari sí, però  cada cop més qualificat i al sector serveis que serà clau en el futur sense però deixar de banda ni la indústria i el sector immobiliari que amb les adequacions necessàries també seguiran tenint pes específic i segurament seran les que tindran més potencial innovador.

El ric anecdotari personal sobre la fira, les referències col·lectives a la mostra són ja un patrimoni de la nostra ciutat. La Fira és també un element patrimonial, una data de referència festiva, però amb això no és suficient, i haurem d’afrontar el futur mostrant el bo i millor de la nostra ciutat.

Un any més flaires de fira...