Vente a Alemania, Pepe

Els més grans recordaran aquesta pel·lícula estrenada el 1971 a casa nostra, d’on no sembla que sortís per rebre cap premi internacional.

Dirigida per Pedro Lazaga, narra la història de Pepe (Alfredo Landa), un pagès del poble imaginari de Peralejos de Arriba, a l’Alt Aragó, que un dia veu retornar de vacances al seu amic Angelino (José Sacristan), emigrat fa uns anys del poble per anar a Alemanya, tot pilotant un espatarrant Mercedes i explicant a qui ho vol escoltar les seves aventures amb les noies alemanyes. Pepe, enlluernat, decidirà agafar la maleta i marxar a Munich amb Angelino, tot i l’oposició de la seva novia Pilar (Tina Sainz) que trenca la relació tot i que, uns mesos després, es presentarà a Alemanya on Pepe viu junt amb una colla d’espanyols entre els que destaquen Emilio (Antonio Ferrandis), metge republicà exiliat, i el matrimoni de Maria (Gemma Cuervo) i Miguel (Fernando Guillén). Pepe, mentrestant malviu rentant finestres des de les cinc del matí, enganxant cartells i rentant plats fins les dotze de la nit i, ocasionalment, fent de “maniquí humà”, mig despullat i als aparadors d’uns grans magatzems alemanys, mentre somnia amb la vaqueria que muntarà al seu poble quan torni.

M’ha vingut al cap aquest film arran de l’evolució de l’allau humà patit per la ciutat de Ceuta aquests darrers dies en què hem descobert que també va haver-hi una crida prèvia a la qual respongueren molts milers d’africans (marroquins o provinents d’altres regions del continent). Que, com la de  l’amic de Pepe que apareixia al poble en un cotxe llogat però que enlluernava als seus conciutadans, empenyent-los a intentar el “viatge al progrés” que els trauria de la misèria però que va acabar amb dos dies de vagareig per la ciutat i els voltants, abans de prendre la decisió de tornar a casa tal i com havien anat fins la ciutat espanyola. Caminant.

Però la cosa sembla que no es tan simple com jo l’he plantejat. Perquè sembla clar que hi ha dues seqüeles que comencen a preocupar als responsables de tot plegat.

La primera, la presència d’una colla de “viatgers frustrats” que, després de fer un grapat de quilòmetres caminant amb més o menys entusiasme, quan la majoria va optar pel replegament i la tornada a casa, ha decidit quedar-se en el que havia de ser el seu destí. Per fer què?. Si fos gent convençuda, podríem pensar en la seva voluntat de lluitar per aconseguir el seu objectiu. Però veien la composició sociològica d’aquest col·lectiu -amb un percentatge important de joves i significatiu d’infants- tot sembla indicar que es tracta més d’un col·lectiu erràtic disposat a fer el que sigui per un plat de cuscús i un got d’aigua i mentre esperen que els serveis d’acollida amb uns pocs centenars de places disponibles, acullin els milers de desencantats que van acumulant rancúnia.

La segona és igualment preocupant. La convocatòria que, segons es divulga als noticiaris, s’està fent entre els habitants del nord d’Àfrica per participar en una nova “ocupació” de les ciutats espanyoles (ara ja en plural) que es faria el 15 d’agost, tot i que l’extrema dreta no para de remenar la cassola bullent per veure si aconsegueix incendiar la regió. No cal ser massa agosarat per intuir que Vox i companyia fa salivera quan algú apunta la possibilitat de convertir la regió en un polvorí permanent on, de tant en tant, s’atiï el foc tot esperant que tot plegat salti pels aires. Perquè, si en la primera escomesa, alguns milers d’invasors varen decidir convertir-se en ceutins, ara hi ha el perill que es converteixin en “ciutadans en trànsit” que, de tant en tant, com els exiliats de la pel·lícula d’Alfredo Landa, deixin de vagarejar per Ceuta i tornin al Marroc, a lluir el nou model de telèfon mòbil, despertant l’enveja dels seus antics companys de misèries que, poc o molt, es veuran empesos a intentar trobar un futur millor.

Per no parlar -imatge esgarrifosa que les televisions potencien- dels menors d’edat que, sols o amb grups d’aspecte preocupant, passen per davant de les càmeres tot cridant “Viva España”.