Oh! Europa

Vist com està el panorama general del nostre continent, potser seria el moment d’encarregar a la companyia del director Joan Ollé, la mítica Dagoll Dagom, una versió actualitzada de la sèrie d’aquell títol que l’any 1994 va emetre TV3 i que dirigien Eduard Cortés i Joan Lluís Bozzo. Una sèrie en la qual dotze persones provinents de diversos llocs dels Països Catalans, agraciats per la sort, en un sorteig d’una entitat bancària, amb un viatge en autocar que recorria els aleshores dotze països de la Unió Europea. Amb gags i situacions que varen fer forrolla entre els seguidors, i de les que destacaria el “me l’imaginava més gran” de la valenciana “Ampariues” interpretada per Maria Josep Peris.

Perquè, tal i com estan les coses actualment al món, i especialment a Europa, tot sembla indicar que aquell esperit global i democràtic que ens va dur fins a la Unió Europea, comença a fer figa, engolit per la revifalla de l’etern debat entre dretes i esquerres que va empènyer, a mitjans del segle XX, l’espai europeu cap a la II Guerra Mundial i el posterior teló d’acer que separà el món lliure i democràtic, del “sovietitzat” i comunista que, esperançadorament, va caure el 9 de novembre del 1989 amb la reunificació de Berlin després de 28 anys de divisió. Provocada, curiosament, per un error del portaveu del govern d’Alemanya oriental que va fer creure que es podia viatjar lliurement cap a l’alemanya de l’oest i que generà multitudinàries marxes als punts de control de la frontera a les que els soldats permeteren el pas. Un detall sovint oblidat i que, agradi o no, recorda la situació actual de les ciutats espanyoles de Ceuta i Melilla que segueix posant a Espanya en una tessitura més que delicada que tothom espera que es resolgui en favor dels drets humans i la solidaritat entre nacions.

Però, com el repàs de les situacions europees mostra, una cosa és el que prediquem, i una altra de força diferent, el que practiquem. Amb un exemple més que evident en l’actuació d’Italia i la seva actual presidenta Giorgia Meloni que, agradi o no, segueix manant en un país que predica la solidaritat però practica una política de fre als ciutadans extracomunitaris que arriben a les seves costes o fronteres, ja sigui des de fora de la comunitat o des d’altres nacions europees (Espanya entre elles) on han fet escala i que pateixen una immigració desbordada i sense control.

Però el tema es força més complicat. Perquè la Unió Europea comença a mostrar conflictes més o menys soterrats, que amenacen el seu futur. Dos exemples ens poden ajudar a veure-ho. Gran Bretanya i Islàndia.

La primera, entrada en la Comunitat Europea el 1973 -sense massa convenciment tot s’ha de dir- va romandre a l’Europa en evolució cap a una estructura supranacional fins el 2016, quan convocà un referèndum sobre la permanència del Regne Unit  a la Uniò Europea, desestimada pel 51,9% dels britànics i que acabà amb l’entrada en vigor del “Brexit” el primer de gener del 2020, demostrant que aquella voluntat tant anunciada i tant ferma de unificació, no estava encara prou madura.

El referèndum del passat dissabte a Islàndia, torna a evidenciar, a dia d’avui, aquesta “debilitat de fons” de les voluntats unionistes, malgrat haver aparentment despertat l’interès de 15 països més que han elevat a 27 el nombre de membres de la UE.

Cal, però, recordar que Islàndia no és un d’ells. Malgrat haver entrat a la OTAN l’any 1949, haver desenvolupat la seva industria i esdevenir un centre financer global a principis del segle XXI, la crisi financera del 2008 li va fer sol·licitar el 16 de juliol del 2009 l’adhesió a la Unió Europea pel 2012. Però la “Revolució de les cassoles” del 2008 mostrant el descontent dels islandesos enfront aquesta unió, feu que el Partit de la Independència i el Progressista tornessin al govern aturant el procés d’adhesió. Aturada que aquest cap de setmana ha estat ratificada per un 52,8% de l’electorat, demostrant que, a Europa, una cosa és el que es diu i una altra, no sempre coincident, el que es fa.

Oh! Europa... me l’imaginava més .... unida