El difícil equilibri

Les proves son evidents. Acontentar tothom sol ser un objectiu difícilment assolible i que, quan ens hi posem, sovint acabem sense acontentar a ningú. Exemples no en manquen a tots els nivells de l’activitat humana. Perquè si alguna cosa és clara i evident, és el fet que els humans no solem coincidir, globalment, en un criteri.

Prenem com a exemple dos fets vinculats a la nostra actualitat. La situació cada cop més delicada de la pau social en l’embolic de Ceuta, i la que va generar, afortunadament sense alteracions greus, l’eclipsi de sol del passat dimecres.

Ambdós exemples tenen en comú (com la majoria de situacions en què es produeix un conflicte d’interessos) l’existència de dos plantejaments generalment antagònics que es solen radicalitzar en ser convertits, a voltes, en un dilema de “caixa o faixa”.

Fixem-nos en el primer cas. En els africans arribats a Ceuta sembla que com a resposta a  una oferta no explicitada públicament, que els resultava atractiva. El devenir de la situació ens ha portat a un possible conflicte força perillós. La primera onada de milers d’immigrants va acabar demostrant que la seva atracció inicial no estava, ni de bon tros, recolzada per una oferta de llocs de treball generada per la millora de la nostra economia. I el resultat fou evident. La majoria dels milers d’esperançats africans que havien passat la frontera buscant un món millor, van posar-se la cua entre cames i han tornat als seus llocs d’origen o de residència anterior. Però una minoria (important però minoria) sembla que ha adoptat l’estratègia d’integrar-se en el grup dels desvagats que sobreviuen gràcies a ofertes residuals i temporals que el nostre model de societat ofereix, en bona part aprofitant la delinqüència, els forats legals que genera el nostre model econòmic o els abusos que permet una legislació associada amb la voracitat econòmica de tots aquells que usen i abusen dels mecanismes de l’economia en benefici propi. Processos tots que radicalitzen cada cop més la nostra societat entre bàndols enfrontats dels explotadors i els explotats, mantinguts en equilibri inestable per les decisions i acords que prenen els governs en base a l’autoritat que els hi hem atorgat.

El fotut del cas és, però, que aquesta lluita entre els dos bàndols polítics i econòmics de la nostra societat, ultrapassa l’àmbit polític i envaeix el social, no sempre coincidint en la frontera que separa els dos bàndols que, agradi o no, intenten dur l’aigua al seu molí.

Analitzem breument el cas de l’eclipsi de sol d’aquests dies. Un procés astronòmic en el qual els humans no podem fer altra cosa que mirar, callar i, si és el cas, aprendre per evitar decisions inútils o perjudicials. Uns humans encara a hores d’ara dividits entre els que diuen que la voluntat d’un ésser suprem és decisiva en el funcionament, i els que accepten de bon grat l’existència d’unes lleis còsmiques que, regulant el moviment d’astres, planetes i cossos celestes, provoquen situacions previsibles en forma i cronologia.

Però, tot i semblar clar que aquestes situacions ultrapassen la capacitat d’intervenció dels humans, els poderosos no es volen (o poden) estar de intentar intervenir-hi en benefici propi. I, naturalment, posen en marxa els seus mecanismes de poder per aconseguir-ho. Publicitat a tort i a dret han dut als ciutadans a viatjar als punts d’observació de forma compulsiva, mentre el govern de les zones afectades posava en marxa mecanismes perquè els ciutadans en gaudissin. Però les dues tendències discrepen. El “privat” incita la despesa dels “clients” tant com pot, mentre el “públic” intenta, amb més o menys èxit, oferir el màxim de solucions amb el mínim de despesa. Estratègies desequilibrades. Compareu el que oferia la publicitat “pro-eclipsi” fins el dimecres amb el “fiasco” de les “operacions tornada”, en especial la que depenia de l’estat. Ferroviària i aèria. Perpetuant el desequilibri entre les sortides incentivades i il·lusionades, i les tornades lentes i resignades.