Ja saben on és la manguera

No sabem si és habitual però el personal que passa per allà, al costat de la caserna amb una certa continuïtat no hi donaven massa importància. Com si fos un cosa quotidiana.

Però en el nostre cas si que ens va despertar curiositat i vam quedar embadalits veient la tasca esforçada d’aquest parell de bombers en ple exercici de les seves funcions.

I la visió dels apagafocs ens ha portat ràpidament al nostre cap les pel·lícules de foc i bombers i sobretot un clàssic com Flamarades i encara alguna de més antiga però que va obtenir un èxit remarcable, estem parlant del “Coloso en Llamas”, (llavors no hi havia versió catalana). Un clàssic absolut dels films de desastres. Un gran repartiment (amb dues bèsties de la interpretació Steve McQueen i Paul Newman) i que explica la tasca extenuant que lluita per salvar els ocupants d'un gratacel que s'ha incendiat durant la seva festa d’inauguració.

Les pel·lícules de bombers i incendis tenen molta acceptació són grans històries amb les dosis corresponents de tragèdia, d’heroisme, de gran efectes especials i sempre (o gairebé) hi ha algun triangle amorós per posar-hi una mica de sal i pebre i no pot faltar un bomber que el dia abans de jubilar-se ha de fer el servei més complex i difícil de la seva trajectòria laboral, bigues que cauen a prop, explosions que l’envolten per tot arreu, però malgrat tots els inconvenients hi pot rescatar en el darrer moment a algun infant que s’han oblidat i que té una mare que plora desesperada -amb raó- esperant si el poden treure.. Això si, el casc sempre brillant i la indumentària una mica socarrada.

Res a veure amb la realitat ens diuen.

Però la visió dels fets encara ens ha portat un altre record, aquest sonor.

Ens desplacem a l’any 1967 i el cantant francès Sacha Distel llençava la cançó Incendio en Rio que va ser un èxit descomunal que cantava tot quisqui i encara es canta avui en algunes gresques amb sabor d’”antes” volent recuperar temps passats que no tornaran.

Una lletra espectacular que superaria amb nota el jocs florals del friquisme que jugava amb dobles sentits amb possibles equívocs provocatius i era un compendi d‘elogi de la desorganització...

En plena noche una sirena
A fuego llama por doquier
Y Rio entero se despierta
Al ver quemar todo el café,
Pues los bomberos que no llegan
Y todo el barrio puede arder.
Es la verdad, hay confusión en el cuartel
Y todos buscan sin cesar
La manguera dónde está?
Dónde estará la escalera?,
La manguera dónde está?
No perdamos el control!.

La lletra… en fi poca cosa a dir.

I encara una tercera imatge, la dels recurrents i ara de capa caiguda calendaris amb bombers ben parits... ara potser no triomfen tant però van tenir el seu moment.

Els bombers de la foto ni han perdut el control, saben on tenen l’escala i per descomptat fan anar la manguera amb professionalitat i destresa com correspon als nostre cos de bombers. Sigui dit de pas, el servei públic més ben valorat de tots.

Però la imatge és interessant i il·lustrativa. Suposem que era un acció d’entrenament per si hi ha la necessitat de fer-ho de veritat. I no deu ser fàcil penjats d’una escala a determinada alçada i aguantar la pressió i apuntar bé.

Aquí reguen els pins, que és d’agrair.

Però en altres ocasions ho hauran de fer llençant aigua a finestres i balcons. Ho faran bé, segur.

Tornarem a passar davant la caserna el mateix dia de la setmana i a la mateixa hora per si segueixen donant espectacle. Espectacle del bo.