El foraster

No voldria faltar al respecte que em mereix la figura del Sant Pare Lleó XIV, encara de visita per casa nostra, però tampoc a aquell que s’ha anat guanyant el Quim Masferrer a base de tombar pels pobles de Catalunya i descobrir els secrets d’alguns dels seus habitants, amb l’humor sorneguer que el caracteritza.

Cert que les dues situacions que comparo funcionen, aparentment, en sentits clarament contraposats. El Quim Masferrer, soci fundador de Teatre de Guerrilla i ara genet que cavalca en solitari gràcies a la televisió i la moda dels monòlegs, basa les seves actuacions en un treball previ de documentació i informació que li serveix per passar pel sedàs del seu humor les coses que, probablement, tots els presents en el teatre local de torn convertit en estudi de televisió, ja coneixen, però que esperen que la intervenció del Quim converteixi en gag televisiu i tema de conversa al bar o al forn de pa del poble. Un procés que transforma, per exemple, un sabater rondinaire en un personatge més o menys simpàtic que el públic accepta i que haurà de conviure un temps amb la seva intervenció al programa. Personatges que, a poc que conegueu el tarannà d’aquests programes, han accedit a mostrar el seu tarannà a canvi d’aconseguir una mica més de popularitat i acceptació entre els seus veïns. Naturalment, res a veure amb les “actuacions” dels personatges que la pròpia televisió converteix en icones forçats, enlairats per les revistes del cor i els “cronistes” que s’hi guanyen les garrofes.

Lleó XIV, i en general tots aquells personatges importants que gestionen les nostres necessitats, esperances i il·lusions, solen funcionar d’una altra manera. El viatge del Papa a casa nostra ens ho demostra clarament. Els guionistes que li preparen la feina al foraster de torn, es converteixen aquí en -així anem- suposats experts (ministres, directors, caps d’investigació, etc...) que aconsellen, discuteixen, analitzen i opinen, generalment en privat i al costat de qui detenta el poder, perquè sigui ell o ells qui prenguin la decisió de fer anar la situació (o si més no intentar-ho) per on creuen que se’n sortiran millor i trauran més profit. Després, quan aquesta decisió ja estigui presa, vindrà el moment de comunicar-ho a la gent. Fins i tot passant pels sondejos d’opinió o les enquestes. De fer el “teatre” necessari perquè la gent o bé combregui amb les idees que li expliquen, o bé es posi el vestit de penitent o l’uniforme de combat i accepti o es revolti contra el que li acaben de proposar amb més o menys encert.

Per això han nascut, ja fa una pila d’anys i generalment de la mà d’aquells que detenten el poder, una colla de tècniques de comunicació (Congressos, Jornades, Trobades, Simpòsiums, etc...) destinades a fer més o menys públiques i de forma més o menys solemne, les decisions preses sobre certs temes tot explicant els acords més o menys forçats entre els agents implicats. Amb variants menys contundents i que busquen, quan el tema és molt conflictiu, posar-lo sobre la taula, tot esperant conèixer així la resposta dels afectats.

El viatge del Papa que just ha començat sembla reunir totes aquestes situacions. Sembla, per exemple, que servirà per obrir el debat sobre el tema dels abusos sexuals en el si de la pròpia institució eclesiàstica. Però el Sant Pare sembla haver ja insinuat que les seves reflexions també abastaran els àmbits de la política, el poder, la justícia i la tecnologia, baixant clarament a valorar i opinar sobre la vida i accions dels seus feligresos però també de la humanitat en general. De fet, el viatge que està en curs, sembla haver abandonat el caire exclusivament “turístic” per convertir-se en un viatge “de treball” en el que afrontar temes tan complicats i difícils com la IA, la migració, la justícia, la pau i les eleccions a la presidència del Reial Madrid.

Perdoneu, era un intent -evidentment fallit- de competir amb El Foraster.