La història, es repeteix?

Sol ser un dels punts de debat quan en una discussió es planteja la comparació entre dues fites històriques ja viscudes o una de viscuda i una que està encara per viure. Podem, per exemple, comparar les dues repúbliques espanyoles o la pujada al tron de Felip VI amb la que farà, si tot segueix el camí previst, l’encara princesa Leonor.

Quan m’he posat davant del teclat, he pensat que les eleccions de Saxònia-Anhalt d’aquest cap de setmana podrien ser un bon tema de reflexió. Sobretot a la vista de les previsions d’alguns analistes que arriben a especular sobre una possible victòria per majoria absoluta del partit AfD (Alternativa per Alemanya) a la regió i que, si aquestes especulacions més pessimistes es confirmessin, podrien dur al partit a convertit el seu poder regional en un poder estatal que li permetria governar en un futur més o menys proper el conjunt del país de la forma més o menys autoritària i dictatorial que la seva ideologia permet intuir.

I clar. Com que estem parlant d’Alemanya, no he pogut resistir la temptació de furgar en el seu passat, influït per les referències continues als perills del seu passat nacionalsocialista. I he optat per fer un salt enrere de 100 anys en el temps. En concret, fins l’any 1926, quan s’encetava un període que, segons els historiadors, Hitler descrivia com un dels períodes més feliços de la seva vida. Vivint a l’estat de Vaivera -on tenia prohibit parlar en públic per decret del govern bavarès i amb la amenaça de la deportació a Àustria- Hitler somiava en el futur Reich i proclamava la supremacia de la raça germànica, l’odi contra jueus i marxistes i la necessitat d’aconseguir més espai vital (Lebensraum).

I tot plegat, completat amb la derrota de tots els seus rivals dins del Partit Nazi, li havia permès ser proclamat líder suprem (Führer) aquell 1926.

El partit, amb 17000 membres reconeguts, mantenia un creixement lent. Però en el seu organigrama es produí un sotrac amb la incorporació de Joseph Goebbels que, ràpidament, ascendí en el organigrama jeràrquic. D’un metre i mig d’alçada, neuròtic en els seus hàbits i coixejant per mor d’una paràlisi de la seva infantesa, l’aspirant a escriptor demostrà un enorme talent per a la oratòria, l’organització i la propaganda. Valors pels que Hitler el va enviar, aquell mateix octubre de 1926, a Berlin com a cap de districte (Gauleiter) i amb l’encàrrec de reorganitzar el partit i donar-lo a conèixer entre la població alemanya.

L’objectiu fou clarament assolit. Sobretot gràcies als enfrontaments amb els marxistes amb qui Goebbels, però, havia simpatitzat en el passat. El partit començà a créixer mentre el mes de maig es celebraven eleccions generals a Alemanya, que no foren massa favorables, tot i l’escó de Goebbels al Reichstag.

Però Hitler sembla que tenia clar que el camí triat era el bo i que el que li calia era esperar esdeveniments. El temps li va acabar donant la raó. Perquè, a altres llocs del planeta les coses també anaven pel pedregar i l’afavorien. Wall Street, a Nova York, va caure el 29 d’octubre de 1929, generant efectes econòmics desastrosos a tot el món. Primer a Amèrica i després arreu, les empreses i els bancs feren fallida mentre la gent perdia els estalvis de tota la seva vida i, amb tot plegat, les seves conviccions. L’atur augmentà la pobresa i la fam començà a fer acte de presència arreu mentre els governs es mostraven impotents davant el col·lapse econòmic mundial que marcava el principi de la Gran Depressió. L’hora de Hitler havia arribat. I tots sabem com va acabar tot plegat, ara fa cent anys.

No voldria decantar a ningú en un o altre sentit sobre si estem acostant-nos a una repetició d’aquell horror. D’aquí que el títol porti incorporat un interrogant. El vostre anàlisi i les seves conclusions son els que han de fer-vos decantar per una o altra opció.

Perquè, mentrestant, Saxònia-Anhalt ja ha votat. I som molts els que encara anem pel món amb els dits de les mans creuats en espera dels resultats definitius i la evolució d’aquesta història que patim i que es debat entre repetir-se o no.