Passeig pel claustre

En la lectura pausada, contemplativa, meravellada, de Passeig pel claustre (Ganzell), en vénen al cap llibres que s’hi poden agermanar i que m’han estat aliment per a l’ànima, tanmateix com aquest que signa Olga Xirinacs i que a l’inici de cada capítol ha il·lustrat ella mateixa amb siluetes d’ocells en l’acte de volar.  

En aquesta memòria lectora hi ha compilacions de bestiaris medievals, com El bestiari extingit; El jardí simbòlic, un text bizantí del segle XI d’autor anònim; El jardí murallat de la veritat, d’un mestre sufí del segle XII, Hakim Sanai; La conversa dels ocells, del místic Farid ud-Din Attar; Tots els motius de l’èxtasi, del místic Hafez de Xiraz; Passió, meditació i contemplació, del filòsof Amador Vega i estudiós de Ramon Llull...

Què tenen en comú aquests textos amb aquest preciós, seductor recull de poemes que és Passeig del claustre, d’Olga Xirinacs? Una atmosfera càlida i nítida que embolcalla l’ànima a través de la paraula poètica. Però hi ha més per com aquests poemes destil·len una mística de la naturalesa en el seu estadi més pur, edènic: si un abellerol es menja una abella és exactament el que la mare natura li concedeix de la mateixa manera que la tendra molsa cobreix una pedra amb el seu vestit vegetal. I tots aquests esdeveniments, observats de tan a prop i amb delicadesa d’esperit, són relatats en uns cants tan descriptius com didàctics. Uns cants que enllacen, amb total llibertat creativa sense perdre peu en la tradició com l’autora acostuma, una gran modernitat d’estil amb l’esperit medieval que regna al claustre de la catedral de Tarragona. Els llocs tenen ànima, ens ve a dir Olga Xirinacs. Els llocs tenen paraula, i música, i, per tant, ofereixen una cançó per a qui la sàpiga oir i transmetre.

Olga Xirinacs hi ha passat moltes hores de contemplació, a la catedral de Tarragona, ja des de la seva infantesa. El pare la portava a passejar per aquell recinte de pedra i jardí tancat. Pedra viva i jardí agent per a la poeta quan escriu: «Rosonets de pedra/ rosonets de llum,/ passeu al matí/ portant els colors/ del bell jardí/ fins al claustre gris». En els passejos, el pare mentor li explicava el misteri dels capitells del claustre, els símbols de les figures que els ornamenten: lliçons en l’àmbit del natural, però també en l’àmbit del simbòlic i l’espiritual. Com en El jardí simbòlic, en què l’autor desconegut de la vella Bizanci utilitza el simbolisme vegetal per descriure realitats morals i espirituals.

La lectura de Passeig pel claustre, d’Olga Xirinacs, el llibre que fa 90 de la seva obra com els 90 anys que ha complert l’11 de maig de 2026, és un exemple vibrant de les paraules de Gaston Bachelard quan es refereix a la creació poètica: «La poesia no és un ornament de la vida: és la vida mateixa fent-se conscient de si». I és així com Olga Xirinacs escriu el present en plenitud, com en aquest haiku: «La tarda encesa/ posa l’or a la pedra,/ mentre la besa». Descripció d’un sentiment de bellesa provocat per una tarda en què la pedra contemplada amb el sol de l’amor i l’ànima de l’observadora esdevenen or... Consciència d’aquest moment únic, així com en tots el moments únics escrits en el Passeig pel claustre.