El gran circ municipal: hi ha crispetes?

És meravellós contemplar la política municipal. Si algun dia Netflix es queda sense idees, només cal que demani les actes dels plens de l'Ajuntament. Hi trobarà més girs de guió que a qualsevol sèrie de suspens. Hi ha capítols de drama, episodis de comèdia, algun musical improvisat i, de tant en tant, una pel·lícula de terror... sobretot quan arriba l'hora dels pressupostos.

Quan va esclatar el cas, alguns ja repartien culpables amb una alegria que ni els Reis d'Orient la nit del 5 de gener. Faltava poc perquè imprimissin les sentències abans que els jutges obrissin la carpeta. Ara que la carpeta s'ha tancat, els mateixos fan veure que buscaven una altra carpeta. Devia ser la del gimnàs.

I a l'altra banda tampoc es queden curts. Hi ha qui celebra l'arxivament com si hagués guanyat la Champions de la gestió municipal. Només falta la rua amb autocar descapotable passant per la plaça Vella mentre sona We Are the Champions. Calma. Un arxivament és un arxivament. No és un carnet VIP per entrar al club dels polítics perfectes.

El més divertit és que, passi el que passi, sempre guanya algú... almenys a Facebook. Si obres les xarxes sembla que el Vendrell tingui vint alcaldes, cinquanta advocats, dos-cents jutges i quatre-cents experts en dret administratiu. És extraordinari. No sabíem que teníem tanta saviesa jurídica amagada entre les receptes de coca en recapte i les fotos de gats.

Mentrestant, el ciutadà continua fent aquella activitat tan revolucionària que consisteix a esquivar sots, esperar obres que no arriben, preguntar-se quan es netejarà aquell racó del barri o si algun dia els problemes quotidians tindran més protagonisme que les guerres de comunicats.

Perquè aquesta és la gran especialitat de la política municipal: convertir qualsevol assumpte en un partit de tennis. Uns llancen la pilota, els altres la tornen amb més força i, al final, l'únic que rep la pilotada és el veí, que ni tan sols havia comprat entrada per veure el partit.

El cas de Christian Soriano passarà. Com han passat tants altres. Però el costum de viure permanentment en campanya electoral continua més fort que mai. Aquí sembla que cada notícia hagi de servir per marcar un gol a l'adversari, encara que la porteria estigui a cinquanta metres i l'àrbitre ja hagi xiulat el final del partit.

Potser algun dia l'Ajuntament descobrirà una idea revolucionària: dedicar la mateixa energia que es posa a escriure comunicats a solucionar els problemes dels veïns. Seria un experiment fascinant. Potser descobriran que governar consisteix a resoldre problemes, no a guanyar titulars.

Però, mentre arriba aquest dia, nosaltres continuarem asseguts a primera fila del gran circ municipal. Sense haver demanat l'entrada, sense saber quan s'acabarà la funció i amb una sospita cada vegada més gran i, com sempre passa amb els grans espectacles municipals, la factura acabarà arribant als de sempre: els veïns.