Foc amic o enemic?

Les notícies de focs més o menys intensos i extensos que s’estan produint aquest final de primavera i inici d’estiu a la regió oest d’Europa en la qual estem inclosos, ens porten segurament a considerar-los hostils i, per tant, enemics. Però, agradi o no, a les nostres latituds i amb el sol aplomat sobre la superfície de la Terra, tots els condicionants físics, ecològics i mediambientals ens aboquen a una situació en la qual qualsevol espurna pot esdevenir flama i qualsevol flama, incendi.

Potser per això, ara que tots tenim a la punta de la llengua (altra cosa és al cervell) el concepte de canvi climàtic com a efecte de la continuïtat de les crisis climàtiques que modifica les condicions de vida habituals del nostre territori, és el moment de fer una petita però profunda reflexió sobre aquest nou escenari que ens està caient al damunt.

Si ens posicionem a favor de la llei de l’evolució del senyor Darwin, hem d’acceptar que l’estat actual d’això que anomenem naturalesa, té dos aspectes que potser no acabem de tenir del tot ben enfocats. Perquè l’evolució (primer aspecte) no és una cosa que afecti només als humans. Els tomàquets de la nostra infantesa han donat pas, per evolució induïda, als tomàquets roses que des de fa uns anys fan forrolla als nostres supermercats i taules. Tot el que ens envolta, sense excepció, està també en evolució. Intentant, de forma natural, aconseguir avantatges a partir dels seus propis canvis. Amb alguns èxits notables com nosaltres, hereus d’aquell mico que, en un moment determinat, va començar a evolucionar (canviar en positiu) aixecant-se damunt de les potes del darrera, fins arribar a l’estat actual.

Però (segon aspecte) cal reconèixer que aquesta evolució es va fer amb l’ajut d’algunes condicions que aportaren tant el medi ambient -també canviant- com els altres essers vius que s’associaren amb ell. Processos com la fi de les grans glaciacions o la submissió dels remugants a la “autoritat” dels humans, van modificar favorablement les condicions de vida. Les nostres i les del nostre ecosistema. Allargant la durada de la nostra vida i garantint-nos una millor alimentació. Però, junt amb això, altres processos jugaren en contra nostra. La superpoblació, fruit dels avantatges aconseguits per evolució, suposà la necessitat afegida de competir amb els nostres iguals durant els períodes desfavorables, arribant a la destrucció dels més dèbils, justificada culturalment en la societat dominant resultant a través de l’esclavatge o la guerra. Però també va afectar i segueix afectant als que comparteixen el nostre mon. Moltes espècies amb les que compartíem ecosistema han desaparegut.

Estem doncs en un món ple d’altres condicions ambientals i espècies que podem classificar en dos grups. Les amigues i les enemigues. Les primeres ajudant-nos a viure millor i les segones posant-nos pals a les rodes de la nostra adaptació. En el ben entès, és clar, que una mateixa condició o organisme pot ser favorable en certes condicions i desfavorable en altres.

Els incendis que provoquen aquesta reflexió d’avui, son un exemple clar d’aquesta diversitat. No podem oblidar que el foc forma part important de la nostra història tot i haver estat substituït per altres fonts a l’hora, per exemple, d’escalfar-nos o il·luminar-nos. Per tant, tot i que avui està destruint a cor que vols els nostres boscos, no hauríem d’oblidar tot el que ha fet per nosaltres. Per tant, no hauríem de considerar-lo com un mal intrínsec. Potser seria més desitjable que arribéssim a tractar-lo com un amic amb el que hem descuidat les nostres relacions. Perquè, quin percentatge de culpa de tot el que està passant és degut a la nostra desídia? Quant a aquelles proclames que fem de que el bosc, la natura, ja sap cuidar-se? I quant a les falses promeses de cuidar la natura a l’hivern?

Potser el que cal és intentar que el foc sigui més amic. Fer tot el possible per aconseguir que els focs siguin evitables o, en el pitjor dels casos i si molt m’apureu, previsibles.