Qui falla a qui, realment?

Pensava escriure aquest article d'opinió l'any vinent, però amb les circumstàncies d' aquests darrers dies amb el desnonament i posterior mort de la Mari Carmen, i l' avançament de les eleccions, m'he decidit a fer-ho ara.  

 

Inicialment, el meu escrit es titulava "Mesures efectives per reduir l'abandonament animal: reduir tant l' IVA veterinari com el de la seva alimentació". 

 

Ara, hauria d' afegir també, que en cap cas, una persona llogatera s'hagi de veure en la tessitura de què fer amb el/s seu/s animal/s de companyia quan no li renoven el contracte de lloguer. 

 

Dins de tota la desgracia viscuda per la Mari Carmen, si ella hagués estat vivint amb un animal de companyia, què hagués passat amb ell?. 

 

Les protectores públiques i les associacions estan a vesar de casos d'aquest tipus: "em fan fora d' on visc, i no trobo cap altre lloc que acceptin entrar a viure amb el meu gos/el meu gat". Com es pot permetre aquesta monstruositat?.  

 

Cada any, més de 300.000 animals son abandonats en Espanya, una xifra que ens hauria d'alarmar com a societat. Darrera de molts d'aquests abandonaments hi ha una realitat incòmode: famílies que no poden assumir els costos bàsics de cura, especialment quan l' animal emmalalteix o quan, simplement mantenir la seva alimentació es torna inassolible. 

 

Mentre els serveis metges per a persones tributen al 4% d' IVA, els serveis veterinaris ho fan al 21%, com si cuidar la salut del teu animal fos un luxe. Però el més incomprensible és que la seva alimentació, també suporti aquest mateix 21%, quan és un bé essencial per al seu benestar. Aquesta carrega fiscal converteix el que és bàsic (alimentació + salut) en prohibitiu per moltes llars. 

 

Quan un animal es posa malalt i la família no pot pagar l'atenció veterinària, en molts casos, la "solució" passa per deixar l'animal a la seva sort: animals deixats en carreteres, en descampats o a les portes de protectores saturadíssimes, esperant que alguna persona -anònima o una entitat desbordada- es faci càrrec d'aquest animal. Passa el mateix quan el cost mensual de la seva alimentació supera el que una família pot permetre's en un moment donat al llarg de tota la vida de l'animal. Recordatori : la mitjana és que un gos visqui 10 anys i un gat pot arribar fàcilment als 15 i fins i tot als 20 anys.  

 

Les protectores municipals, els refugis i els santuaris estan al límit, i amb un recursos mínims. Per això és molt important, que els animals puguin estar ben cuidats dins de la seva pròpia família, perquè sí, son part de la família, i l'igual que no abandones al teu fill a la guarderia del barri, tampoc ho has de fer perquè no pots pagar les seves necessitats, o no et deixen viure dins de casa amb ell. 

 

Reduir l'IVA (tant veterinari com d' alimentació) al 4%, o si més no, al 10% i també no admetre com vàlid un contracte de lloguer que exclogui els animals, no resoldria en la seva totalitat l'abandonament però sí que serien unes mesures eficients, justes i urgents per alleujar la carga econòmica i emocional de milers de famílies. Recordem que les darreres estadístiques ja diuen que hi ha més animals de companyia que infants menors de 14 anys en l'estat espanyol.  

 

Si volem una societat veritablement integradora, hem de començar per la part essencial: fer accessible la salut, la alimentació i el viure a casa a tots els animals que depenguin de nosaltres, més com a tutors de mascotes, com a família que són. 

 

Hi haurà algun partit polític que s'hi avingui a totes aquestes mesures? Ho veurem a la nova legislatura? Espero que sí perquè estic seguríssima que tots sortiríem guanyant (persones, animals, i administracions públiques). 

 

Qui falla a qui, realment??