Pas del temps

Fa quaranta anys que tinc vint anys

Eix

Eix

Fa quaranta anys que tinc vint anys. Dit així, pot semblar una manera poc dissimulada de resistir-me a fer-ne seixanta. I potser una mica sí que ho és.

De fet, fa anys que, quan algú em pregunta l'edat, responc amb tota naturalitat que en tinc trenta-cinc. Ho dic amb tanta convicció que gairebé m'ho he acabat creient. Els meus nebots, en canvi, no ho han tingut tan clar: la meva edat ha estat un misteri familiar i fins i tot han intentat aconseguir el meu DNI per descobrir la veritat. Però el calendari, el mirall i, de tant en tant, el cos, s'entesten a portar-me la contrària.

I, tanmateix, he arribat als seixanta. Una xifra rodona, contundent, que convida a mirar enrere i, inevitablement, també endavant.

Mirar enrere significa recordar els camins recorreguts, les decisions preses, els encerts i les equivocacions. També les contradiccions i aquelles preguntes que el pas dels anys no sempre ha aconseguit respondre. Amb el temps aprenem que la joventut no era necessàriament aquella etapa idíl·lica que sovint reconstruïm amb la memòria i que viure també consisteix a intentar reconciliar-nos amb la pròpia història.

Als vint anys, el futur semblava un territori immens, gairebé inesgotable. Quaranta anys després, la perspectiva és diferent. Ja no es tracta només de recordar allò que hem viscut, sinó de preguntar-nos què volem fer amb el temps que encara tenim al davant. I també quin món deixarem als que venen darrere nostre.

Hem viscut quatre dècades de transformacions extraordinàries. Hem vist avançar la ciència, consolidar-se llibertats i arribar una revolució tecnològica difícilment imaginable quan érem joves. Avui tenim més informació, més comoditats i més possibilitats que mai. I, tanmateix, no tinc tan clar que tot aquest progrés ens hagi fet més savis, més feliços o més capaços de conviure.

No voldria caure en la temptació d'afirmar que abans tot era millor. No ho era. Hi havia injustícies, prejudicis i limitacions que calia superar. Però em pregunto si, en aquest afany de transformar-ho tot, no hem deixat enrere algunes coses que mereixien ser conservades.

Vivim permanentment connectats, però no necessàriament més acompanyats. Les xarxes socials ens permeten comunicar-nos amb qualsevol persona, però sembla que cada vegada ens costi més conversar, escoltar i compartir temps sense presses. Hem convertit la immediatesa en una virtut i la paciència gairebé en un defecte. I, tanmateix, les coses importants de la vida —l'amistat, l'amor, el coneixement, la confiança— continuen necessitant temps.

També em preocupa la facilitat amb què opinem sobre allò que desconeixem. Sembla que tots hàgim nascut amb un doctorat sota el braç. Confonem massa sovint l'opinió amb el coneixement i la contundència amb la raó. Trobo a faltar una certa humilitat intel·lectual, aquella capacitat de dir «no ho sé» i les ganes d'aprendre, d'escoltar i de dubtar.

Em preocupa igualment la crispació política i social. Sembla que hàgim perdut la capacitat de discrepar sense menysprear i d'acceptar que qui pensa diferent no és necessàriament un enemic. I em preocupa el futur dels més joves, les dificultats per accedir a l'habitatge, la incertesa econòmica i la sensació que construir un projecte de vida estable és cada vegada més difícil.

No perquè les noves generacions siguin pitjors que nosaltres, sinó perquè han crescut en un món radicalment diferent, que nosaltres també hem contribuït a construir. Hem educat, hem governat, hem consumit, hem votat i, de vegades, també hem mirat cap a una altra banda. No podem lamentar-nos de la societat que deixem sense preguntar-nos què hem fet per millorar-la.

Hi ha encara una altra qüestió que em preocupa: la pèrdua de determinats referents morals i espirituals. Hem qüestionat, sovint amb raó, institucions, creences i valors que durant generacions havien tingut un paper important en la nostra societat. No es tracta d'idealitzar aquell passat ni d'ignorar-ne les contradiccions. Però potser no sempre hem sabut distingir entre allò que calia superar i allò que mereixia ser preservat: el compromís, la solidaritat, el sentit del deure i la responsabilitat envers els altres.

No em preocupa tant que la societat hagi canviat les seves creences com que hàgim anat perdent una manera d'entendre la vida en què els drets convivien amb els deures, la llibertat amb la responsabilitat i les aspiracions individuals amb el compromís col·lectiu.

I aquí és on la reflexió col·lectiva es troba amb la personal. Fer seixanta anys també significa adonar-se que el temps ja no sembla tan il·limitat com quan en teníem vint. Comences a mirar la vida des d'una altra perspectiva i a pensar en coses que abans veies molt llunyanes: la vellesa, la salut, la possibilitat de perdre autonomia, la solitud i, inevitablement, el final del camí. No negaré que pensar-hi em provoca un cert vertigen.

Amb els anys acumulem experiència, però no necessàriament certeses. I quan sembla que ja hauríem de tenir moltes respostes, descobrim que encara ens queden un munt de preguntes. Potser una de les lliçons del temps és precisament aquesta: aprendre a conviure amb els dubtes sense perdre les ganes de continuar endavant.

Però tampoc voldria que aquesta consciència del pas del temps es convertís en una manera de viure pendent del que pot arribar. Encara hi ha moltes coses per fer, per aprendre i per compartir. Potser envellir consisteix, en part, a saber donar més valor a allò que realment importa: les persones que estimem, les amistats, les converses sense presses, els petits moments quotidians i tot allò que no es pot comprar ni accelerar.

No sé si el món que vindrà serà millor o pitjor. Però m'agradaria pensar que encara tenim alguna cosa a aportar-hi. No pas perquè sapiguem més que els que venen darrere nostre, sinó perquè hem viscut prou per saber que no tot és tan senzill com sembla. M'agradaria conservar l'esperit crític sense caure en l'amargor, defensar les meves conviccions sense deixar d'escoltar i mirar el futur sense renunciar a tot allò de bo que hem rebut del passat. Potser no es tracta de recuperar el món d'ahir, sinó d'evitar que el món de demà perdi algunes de les coses que ens fan humans.

Fa quaranta anys que tinc vint anys. Als vint em preguntava què em podia oferir la vida. Avui em pregunto què puc oferir jo, encara, a la vida i als que vindran després.

I demà, si algú em pregunta quants anys tinc, probablement continuaré responent que trenta-cinc.

A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.

Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.

Subscriu-te ara!

Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals:

Segueix-nos a WhatsApp! Segueix-nos a Telegram!

També pots escollir Eix Diari com a font preferida de Google i no perdre't les nostres notícies



Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local