Qui roba les bicis a Vilanova?

Ho assegura la policia local, que argumenta que “no pot fer res” en contra d’aquests furts. I tampoc no poden fer res contra els furtadors, els veritables culpables que els vilanovins no puguem ni estar tranquils quan lliguem la bicicleta al carrer mentre fem un encàrrec pel centre, perquè, ja se sap, que el cotxe és millor deixar-lo al pàrquing per anar per la ciutat, perquè contamina, perquè és poc sostenible, perquè volem una ciutat verda, perquè Vilanova és molt progressista, perquè a mi m’agrada el verd, perquè sóc ecotot, perquè sóc molt modern, perquè estic a favor de l’agenda 21, perquè el comerç just és el millor, perquè queda més guai que em passegi amb bicicleta i, si a més, tinc aspiracions polítiques, molt millor.


La setmana passada, a mi em van robar la bicicleta davant dels morros, a la mateixa plaça on visc. No vaig ser a temps per córrer darrere dels que se l’emportaven. La impotència, la indignació és infinita, perquè la bicicleta que se m’emportaven tenia vint anys, perquè me la van regalar els meus pares quan anava a l’institut, perquè me la vaig pintar del color que a mi m’agradava, perquè, en fi, era la meva bicicleta. Una bicicleta que costava menys de 450€. Sí, menys de 450€! I si no supera aquest preu, a la persona que me l’ha pres no la podran acusar mai de la vida de delicte. Senzillament, l’amonestaran, li prendran les dades, li diran que no ho torni a fer i cap a casa. Ho sabíeu? Es pot furtar objectes valorats en menys d’aquesta xifra sense que us passi absolutament res. Potser per això es roba una bicicleta per dia, perquè mai no passa res. El propietari es queda amb un pam de nas, mentre el furtador està tan content. Aquesta és la societat progre? Aquesta és la Vilanova que proposa que el cotxe es deixi al pàrquing? Aquesta és la Vilanova que el 22 de setembre s’apunta al Dia Sense Cotxes com si fos la més moderna?


Durant una setmana, m’han explicat milers d’històries de robatoris de bicicletes. Es pot dir que no hi ha Vilanoví de Tota la Vida (els vtv) que no tingui una bicicleta robada per explicar. Fins i tot fa més vilanoví i tot. N’hi ha que se les han trobades al cap de setmanes encadenades en un altre indret de la ciutat. N’hi ha que se les han trobades al cap de molts mesos mentre la pedalava una altra persona. Fins i tot hi ha un conegut treballador de l’Ajuntament que un dia se la va trobar quan sortia de la feina, en un dels bars que envolten el conegut consistori. L’home va entrar al bar i, armat de valor, va dir: “Aquesta bicicleta de la porta me l’emporto jo, perquè és meva, perquè me la van robar fa uns mesos i, per fi, l’he trobada”.


Tantes, tantes històries, que em pregunto per què no es podria fer un cens dels lladregots de bicicletes? Un cens que anés acompanyat d’amonestacions contundents, com ara: que escombressin la rambla cinc vegades seguides des del monument a Macià fins a la plaça de les Neus. Que recollissin totes les defecacions de gossos que es troben a la Geltrú. Que agafessin una per una les burilles que hi ha a totes les platges de Vilanova. Segur que se’ns podrien ocórrer molts més càstigs exemplars. I que mentre complissin aquestes amonestacions, ho fessin amb un rètol penjat a l’esquena i un altre penjat al davant que digués: “Sóc un furtador de bicicletes que està complint la seva condemna”. Amb un rètol n’hi hauria prou. No caldria tatuar les paraules a la pell, com ho faria la Salander (la Salander de l’escriptor Larsson). Jo tan sols proposo un rètol i feines socials, que segur que també farien que Vilanova fos una ciutat exemplar, verda, sostenible, ecotot, agenda 21, comerç just i tantes i tantes coses tan boniques.