Esperanza Aguirre

Sor Citroën

Eix. Senyals de tràfic

Eix. Senyals de tràfic

Tot plegat sembla una pel·lícula, no us sembla? Un thriller de baix pressupost i amb el pitjor càsting de la historia.

Crispetes i beguda de regal amb l’entrada, bocabadats amb els primers plànols que veiem o llegim cada dia a les notícies. Han pensat en els divendres com el dia de l’espectador, sent el dia senyalat per presentar el tràiler als telenotícies.

Sota el meu parer ens consideren espectadors del gran metratge de ficció del PP. Encara espero la tendresa d’ET per alleugerar la trama que estem vivint avui dia, però tot i que estem patint una invasió extraterrestre (per trobar una explicació), res té a veure amb l’espectacular film del gran Steven Spielberg.

Després diuen que el ministre de cultura no aposta pel cinema, però si no fos així, no podria donar explicació racional al que estem vivint. No he deixat de pensar que vivim dins una trilogia dels senyors dels anells, tots posseïts per tan gran tresor. I què tindrà aquest anell per posseir-los a tots?

Convido a Peter Jackson a què deixi de rodar les pelis a Nova Zelanda, i que vingui aquí, que almenys els personatges ja els tenen triats i el guió ja està escrit.

Deixant el producte internacional, aquesta setmana estrenaven a les grans pantalles la versió modificada de “Sor Citroën”, on Gracita Morales deixava el seu paper a Esperanza Aguirre. Una versió que no deixava indiferent a ningú, podia ser sens dubte un èxit de taquilla i superar “8 apellidos vascos”.

Entenc que donar-se a la fuga ho pugui fer algú com Bruce Willis, Ryan Gosling o Angelina Jolie, entrenadíssims per sortir d’un moment d’extrema tensió sense despentinar-se ni un pèl, però l’Esperanza és la versió còmica de qualsevol pel•lícula d’acció.

Clar que, si no em falla la memòria, a 2007 ja havíem vist un film relacionat amb la conducció temerària, aquesta vegada amb Aznar. Com no, es titulava “Entre copas”.

Aznar protagonitzava un primer pla treballat (propi del mètode de Stanislavski), recitant amb  passió: “¿Y quién le ha dicho a usted que yo quiero que conduzcas por mi?”.

El pla seguia, i mantenia la seva representació amb la inoblidable frase de “Déjeme que beba tranquilamente; no pongo en riesgo a nadie ni hago daño a los demás”. Quin dramatisme més ben portat a escena, es notava que estava ferit, que sentia, que parlava a la DGT amb tragicomèdia. Llàstima que no va ser possible el Goya.

Encara sort que la seva dona, Ana Botella, és més de “Desayuno con diamantes”, amb el seu “cup of café con leche in plaza Mayor” i els xurros o porres. Sens dubte va commocionar el món de la interpretació amb la seva presentació a Argentina, un gir inesperat de la bellíssima Audrey Hepburn. Clar que almenys ella pot agafar el cotxe després de sortir d’un casament a les 2 de la matinada, ja hi contava amb això Aznar.

Si algú pensa que no els podem deixar anar per la carretera sols, què més aviat desafien qualsevol campanya de seguretat vial, no oblidem que Esperanza Aguirre i Rajoy tampoc poden anar per aire... fent memòria del famós incident d’helicòpter en 2005, protagonistes del film “Aterriza como puedas”.

 

Aina Flores
Licenciada en pedagogia
Nº de col·legiada 01528
@caixa_dainas
afhpedagogia@gmail.com

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!