Instants i instints

Ahir vaig caminar amb una bona amiga per l’Ortoll. Havia plogut molt el dia anterior i tot i ser quasi les 9 del matí d’un dia del mes de juliol l’ambient era fresc i propici a l’activitat i l’expansió.

El cel, com sempre després d’una pluja forta, era d’un intens blau turquesa, i els verds eren més radiants que els dies anteriors.

Però mentre caminàvem i xerràvem no deixàvem d’assenyalar aquelles coses que per una raó o l’altra atreien la nostra atenció i com que la bellesa que emetia la natura aquest dia era especial , havíem d’interrompre’ns massa sovint amb un mira aquí! o mira allà!

De sobte, en agafar un corriol que ens havia de dur cap a casa l’exclamació va ser unísona. La imatge que teníem al davant ens va fer aturar en sec i mirar per uns segons fixament fins entendre la il•lusió òptica del que veiem. Jo afortunadament portava la càmera i vaig poder captar el moment.

Aquesta imatge contrasta, però, amb tantes altres que de vegades també ens fan parar en sec i exclamar-nos encara que amb un to molt diferent. Són aquells moments en que tot passejant et trobes de sobte amb escenaris que no et fan dubtar de la seva veracitat ni et semblen un “trampe d’oeil” com el d’ahir, més aviat et provoquen un col•lapse mental degut a la incapacitat d’entendre la manca de sensibilitat d’alguns, què si bé són pocs fan molt de mal i molt de descrèdit a un espai ple d’oportunitats de gaudi com aquest que tenim tan a prop nostre. Valoreu vosaltres mateixos!