Poesia

Molt soroll i poca literatura

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

He escrit aquestes ratlles la primera setmana d’abril, amb sant Jordi a la vista, motivada per un debat encès, vigorós, que fa poc ha tingut lloc en línea entre els socis poetes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana sobre l’organització de certes lectures poètiques que posa sobre la taula temes que fa temps que couen i que, resumint, es podrien qualificar de molt soroll i poca literatura.

Obrim els ulls. Perquè d’entrada cal partir de la base que, en general, a la nostra societat materialista, mercantilista i tots els istes que hi vulgueu posar, la poesia, immaterial per naturalesa!, li interessa ben poc. No és nou, ni aquí ni a altres llocs. Amb la seva ironia habitual escriu Sergei Dovlàtov a El parc, llibre que va publicar ja exiliat a Nova York l’any 1983: Els turistes venien a descansar. El comitè sindical els havia muntat aquells viatges. En general, la gent era indiferent a la poesia. Per a ells, Puixkin era un símbol de cultura. El que els importava era la sensació de ‘jo hi he estat’. Vet aquí: la cultura com una fotografia en un escenari famós. I l’ànima de la cultura? I l’esperit de la poesia de Puixkin, poeta estimat per la gran poeta Marina Tvietàieva fins a dedicar-li el seu llibre El meu Puixkin?

No siguem tan pessimistes. De manera impensada sempre es troba algú que estima la rara bellesa de la poesia que a vegades es toca amb el terrible, com deia Rilke, un altre poeta dels grans. Perquè això és la vida: una escletxa que s’obre entre dues llums. No ens hem d’enganyar, però. Som lluny dels temps de Salvador Espriu, un poeta de culte, minoritari, però molt respectat, o de Maria-Mercè Marçal, molt reverenciada, o de Ievgueni Ievtuxenco, mort el passat 1 d’abril, un poeta de masses i que en la seva autobiografia precoç va escriure que ‘moren móns, no persones’. Quanta raó! Un món, una determinada manera de crear i de viure la cultura se’ns està quedant als dits. No m’estendré a cartografiar la migradesa cultural que creix en els nostres dies en els quals perilla la literatura mateixa com a substància, no els llibres, que se’n publiquen molts. Hi ha molta lletra escrita, però no sempre és de qualitat. Crec que en això estem d’acord.

Més enllà de llegir un poema, o tres, cal preguntar-se si paga la pena continuar organitzant certs actes per dinamitzar la poesia amb el desig de compartir-la, però als qual només hi acaben acudint poetes, rara és la persona en el públic que no escriu poemes. Si és per passar-ho bé en fraternitat, molt bé, endavant, no ens estem de celebrar el que ens anima. I si la poesia no pot ser comunicada més enllà dels que n’escriuen, què hi farem. S’ha de tenir present que es dóna un cert elitisme, en la poesia, ni que sigui de manera involuntària. El llenguatge poètic, que ateny el més íntim i sensible de l’ésser humà, per la seva mateixa naturalesa del que Vasili Kandinsky en deia l’espiritual en l’art, a vegades es fa difícil d’entendre. I ja se sap que tot el que costa un esforç provoca distanciament. Amb aquesta consciència, doncs, sembla que no s’hauria de degradar la poesia mostrant-la de forma indiscriminada a aquells que, com els turistes que visiten el parc Puixkin, o la casa de Goethe, o de Keats, no els interessa ni poc ni molt, o gens, siguem francs, simplement volen dir jo hi he estat, en aquell recital a l’aire lliure o en un localet la mar de maco, com he fet una cua així de llarga per visitar una exposició Miró, un dels nostres pintors més poetes, tot passat a corre-cuita per davant dels quadres...  

I la dignitat de Puixkin, o de qui sigui? Tornem al tema del debat. Pot ser que es convidi poetes a recitals que volen ser un homenatge a la poesia, o a fires del llibre en els quals els poetes hi acabin fent una trista figura perquè potser han estat l’excusa d’altres interessos. No ens referim als festivals de poesia. Aquests acostumen a desenvolupar-se en un marc correcte i de respecte cap a l’obra dels poetes convidats. Ens referim a alguna de les experiències a certs actes que van sortir en la discussió i que, sí, són de lamentar. Amb mirada justa es fa difícil imaginar un enginyer, un advocat, un comerciant, un realitzador de cinema o un treballador de l’administració, posem per cas, aguantant certes situacions per amor a l’art. És clar que ningú no ens demana que escriguem res, no som necessaris com el pa. Però això no vol dir, oi?, que s’hagi de menystenir aquest nostre pa que és fet, ja ho sabem, d’un altre llevat.

Una obra poètica de nivell, perquè no totes les obres poètiques són del mateix nivell (en totes les professions hi ha nivells de competència), no és menor que la feina d’un bon metge. És clar que tampoc no és una cosa estranya que l’artista sigui utilitzat per instàncies tant particulars com institucionals. Amb la seva sornegueria, Josep Pla en fa esment en els seus escrits perquè sembla que no li importava gaire, potser s’hi divertia i tot, ser una mica el bufó de l’escena. Al gran Mozart, però, un tracte no prou amable li havia costat llàgrimes amargues. I és que cadascú té la seva animeta.

Si resulta que ens trobem en un moment fosc de la història en què hem de fer una estada a les catacumbes o treballar en un monestir virtual, doncs fem-ho, plantem-nos els qui així ho decidim. Per la dignitat de Puixkin. Una o un poeta d’un cert valor no hauria de ser tractat de forma banal o, pitjor encara, de manera desconsiderada. Ja vindran temps millors. Mentrestant, debatem i treballem i, sobretot, escrivim. Perquè és en l’escriptura que trobem una forma de transformar l’experiència i el pensament en aquella cosa que ens sacseja fins a topar el caire de l’ànima, que ens fa viure, si més no, d’una manera tan cardinal, tan intensa. 

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local