Geomètrica creativitat

Si els grecs antics no ho van inventar tot, poc hi falta. Pitàgores, nascut a Samos a finals del segle VI aC., i tan conegut en l’àmbit de la filosofia com en el de les ciències matemàtiques, ens va posar davant dels ulls una de les figures estrella de la geometria: el triangle.

A més d’elaborar el famós teorema matemàtic que la meva generació encara va aprendre de memòria, Pitàgores ens va oferir la simbologia profunda que guarda aquest teorema: els quadrats aixecats en els costats i la hipotenusa d’un triangle rectangular sumen 70, l’edat de la maduresa humana. Els pitagòrics apreciaven també un número que consideraven perfecte: el 10 o tetraktys, que consisteix en 10 punts ordenats en quatre files, amb un, dos, tres i quatre punts en cada fila que dibuixen una figura triangular, per a ells sagrada. L’escola pitagòrica era més que una escola filosòfica: era també una escola religiosa.

Tot aquest excurs és per situar en context la geomètrica creativitat amb què Jordi Solé Camardons (Oliana, 1959) ha escrit Melodia de Tetraktys (Voliana Edicions). Es tracta d’un conjunt de poemes que de manera ben original en el nostre panorama literari (és, per tant, un experiment en el camp de la poesia), se serveix de la fórmula dels 10 punts que dibuixen el triangle tetraktys substituïts per 10 paraules o unitats sintàctiques. «Paraules plenes», en diu el seu autor, per com cada paraula o unitat sintàctica té un significat lèxic que conforma un poema de quatre versos com en aquest exemple de poema contemplatiu: «La rosa/ Remor d’ales/ amb ulls de claror de ponent/ esguardo la tranquil·la i encesa tarda». O aquest altre poema dedicat a Josep Carner: «Fruits/ Saborosos, visió,/ cor de prunes d’or./ Conjuro un cant remor mediterrani».

En la meva lectura d’un llibre de poemes en primera instància em deixo amarar per la impressió que, això no obstant, no està exempta dels referents que la lectura em desperta. Pròlegs i epílegs, si n’hi ha, els llegeixo en segona instància. Així, mentre anava llegint els poemes breus que constitueixen Melodia de Tetraktys, em venia al cap la condensació verbal dels haikus, forma de poesia japonesa que concentra la sensació del moment en una càpsula de tres versos: 5-7-5 síl·labes en castellà, i 4-6-4 en català. En aquesta mateixa apreciació s’hi afirma el mateix autor en el pròleg on trobo escrit: «(...) estem davant d’una forma poètica inèdita –si més no desconec si algú l’ha usada mai- fins a cert punt similar als haikus».

Similar. I és que els haikus tradicionals, que respecten el nombre de síl·labes, per sobre de tot respecten l’aware, un concepte estètic i emocional japonès que no té traducció, però que es podria descriure com empatia profunda, commoció o melangia experimentada en contemplar la bellesa efímera de la naturalesa o de la vida mateixa.

A La melodia de Tetraktys, de Jordi Solé Carmardons, trobem un gran amor per les paraules plenes del seu sentit. Amor que en el seu joc i projecció metafòrica, es tradueix en unes imatges poètiques i musicals que conformen un poema breu, però d’intens significat com aquest: «Fel/ Cruixit del plany,/ Illa ferida sense mar.// Dono treva als pensaments tallants». O aquest altre: «Ales/ a les llums vitals/ aleshores vibra el vent/ alè sagrat i vol d’ànima».

Com l’autor, considero que «la poesia no ha de quedar reclosa en l’estoig d’unes determinades formes», que la creativitat pot prendre, i de manera ben inspirada, la figura triangular de la tetraktys.